N’Adrián explica que son pare va ser guia a l’Alhambra i que dominava l’anglès i el francès gràcies al fet que va estar un temps a Orà, a Algèria. Després d’abandonar Granada, els seus pares passaren per Barcelona, Mallorca i, finalment, Eivissa, on s’acabaren establint quan n’Adrián tenia poc més d’un any. “Aquí treballaven per a uns francesos. Ell era fill de l’ambaixador mexicà a Brussel·les, tenien una casa molt grossa a Dalt Vila i necessitaven algú de confiança que cuidàs de la casa”, conta.
L’afició i l’amor a la pintura de n’Adrián es despertà gràcies a la dona d’aquest matrimoni francès. “Ella era pintora i es pot dir que em va adoptar. Era com si fos la meva padrina. Des dels cinc anys tinc records que jo volia ser pintor”, recorda. I així va ser. Als 12 anys va ingressar a Arts i Oficis amb en Josep Tarrés Palau de professor: “Després va venir n’Agudo Clará. Vaig estar-hi set anys. Per ser pintor un ha de néixer amb certes condicions, ha de tenir una gran afició i una capacitat de treball contínua; s’ha de treballar molt. Ara es pinta poc. N’Erwin Bechtold em deia fa molts anys que no ja es pintaven quadres. En Paco Riera i jo som els dos últims eivissencs que continuam pintant segons una certa tradició que va començar amb els Puget, en Mariano Tur de Montis, en Portmany…”.
N’Adrián Rosa assegura que els millors pintors eivissencs foren en Narcís Puget Viñas i en Mariano Tur de Montis, “cadascú en el seu estil. Tur de Montis era molt bon pintor, era dels més bons pintant retrates de senyora, i Puget era molt bon impressionista, de la qualitat de Monet, Manet i Renoir”.
Tot i ser molt petit, els bombardejos durant els primers dies de la Guerra Civil els té gravats a la memòria. “Havíem de córrer i amagar-mos dins un refugi. Teníem una clau d’una casa pagesa d’uns amics, que ens deixaven viure allí, a vuit kilòmetres anant cap a Santa Eulària. El bany era el tancó de les figueres de pic”, explica somrient. “Quan plovia a l’hivern la meva il·lusió era posar-me un sac per capell per arrecerar-me”, i afegeix que el seu pare li ensenyà que “amb argila i aigua es podia fer de tot: cotxes, personatges, sargantanes… i les assecava al sol. Abans només queia un regal una vegada a l’any, per Reis”.
Rosa anà a València a estudiar Belles Arts. Amb el títol baix del braç, fer de professor de dibuix a Cartagena durant tres anys. “Ser professor no era el que volia, ho vaig fer per acontentar els meus pares”, explica. “Vaig estar cinc anys rodant per Europa, jo volia conèixer món, tenia un esperit bohemi i romàntic. Vaig viure a Escandinàvia, França, Bèlgica, Iugoslàvia...”, apunta. Entre les anècdotes d’aquell temps destaca el temps que va formar part d’un grup de flamenc. “Vaig ser aficionat a tocar la guitarra, tenc un nivell petit però puc acompanyar el ball”, diu n’Adrián, que va fer girar, fins i tot, per la Iugoslàvia comunista de Tito. També recorda les seves trobades amb el ceramista Toni Tur ‘Gabrielet’ al Bar Tokanten de Copenhaguen. “Estàvem amb unes al·lotes que es coneixien d’Eivissa. L’important, per a mi, era ser lliure. Als meus pares els deia que anava tot bé i si alguna vegada no hi anava tant, no els ho explicava”.
Al cap de cinc anys, n’Adrián Rosa va tornar a Eivissa en companyia d’una dona i una filla: “Vaig trobar en Toni Pomar i em va dir que feia una exposició cada any i que es venien bastants quadres. No vaig voler ser més professor. Abans d’anar per Europa no es venien gaires quadres”.
A més de pintar quadres, n’Adrían Rosa també s’ha dedicat a la restauració d’obres d’art, sent la restauració de la volta de l’església del Convent als anys 80 la seva gran obra. Ell també és el responsable del retrat de na Pilar Costa que està penjat amb la resta d’expresidents del Consell Insular.
