«Mon pare era de Can Torrent, on ara és la parròquia de la Santa Creu de Vila, i ma mare de Can Porxo, de Santa Eulària. Els meus germans es feren molt famosos per la rascadeta que tenien del francès. I eren músics. Jo era el caganiu. Els deien els ‘jeanons’ perquè es deien Jean i Joseph, tocaven la guitarra, el violí, la bandúrria i aquestes coses. Els ‘Jeanons’ eren molt coneguts, anaven pertot. Era el més modern que hi havia perquè venien d’Alger», explica aquest amant de la música, que recorda que antigament «es feien jugades de torrons en què es venien baralles de cartes petitetes i després es sortejaven tres torronets finets. Ara han apetitat els torrons però encara són més grossos que no abans».
En Gilberto Tur apunta que qui eren els responsables que ell i els seus germans aprenguessin música: «A Santa Eulària hi havia als anys 40 en Toni d’en Racó, que era mestre i director de la rondalla de Santa Eulària. Un dels meus germans també anava a Sant Carles a aprendre violí amb en Marines. Ambdós tocaven amb les rondalles de Santa Eulària i de Vila. El meu pare els animava molt. El 15 d’agost anàvem a Cala Llonga i jo, de petit, tocava els ossets. Eren ossos de pollastre, quan venia un dia de festa demanava ossos de gallina als vesins. Jo acompanyava els meus germans, que ja m’havien ensenyat solfeig i després vaig estudiar amb en Victorino Planells. L’any 1952 vaig sortir amb la Banda Municipal. Ja em pagaven i tot! Una pesseta, crec. Tocava la trompa o, millor dit, l’onnoven, que era més simple».
De més gros, en Gilberto formà part de diferents grups musicals com Ritmo y melodía, que era la banda dels militar, o l’orquestra Hawai «amb els Besorons, en Vicent Bufí, n’Aurelio a la bateria… En aquell temps tocàvem arranjaments que ens venien donats. S’havia d’omplir una fulla d’autors cada dia que anaves a tocar a un lloc, i dir quantes vegades tocaves una cançó i llavor els autors cobraven en relació en aquesta fulla. Això també anava a les editorials i t’enviaven partitures. Jo en tenia una barbaritat. Eren tot peces noves, que sortien a les pel•lícules», destaca en Gilberto, que recorda haver anat a tocar a establiments com Ses Guitarres, l’Hotel La Cala, Es Patins, el Teatre Espanya o Ses Parres. «No hi havia cap sala de festa ni hotel en què fessin ball que no hi haguéssim anat».
VA VIURE L’EPOCA DELS PALANQUERS
Gilberto Tur va viure l’època dels palanquers. «Ens agradava més la música que lligar. No era tan fàcil com ara. Hi havia escalfabraguetes, sobretot les franceses. N’hi havia que sí que lligaven, com els palanquers que donaven voltes enmig de la pista per veure si en trobaven alguna d’amollada per ballar. Elles deien que a Espanya es ballava molt aferrat», explica amb un somriure.
L’any 1979, en Gilberto ingressà a l’Associació Pro Música de les Pitiüses, fundada un any abans per Joan Antoni Torres Planells. Un any després, quan Victorí Planells es jubilà com a director de l’Escola i la Banda Municipal de Música de la ciutat d’Eivissa, Pro Música proposà a l’Ajuntament encarregar-se del funcionament de l’escola de música.
Una tasca que dugué endavant en Gilberto juntament amb altres músics «fins que va venir un director titular, però no va funcionar i es va deixar anar tot. Els pares ens demanaren que féssim alguna cosa i amb en Joan Antoni Torres Planells vàrem fer s’escola. Assajàvem a Arts i Oficis, després a l’Aliança Francesa i també al Restaurant Formentera a l’hivern, fins que es va fer Can Ventosa».
