Joan Pons Torres.10/05/20 7:38
TW1

Diumenge passat mos informava es Periódico de Ibiza y Formentera de sa mort d'Antoni Alemany Dezcallar (Palma, 1939) a s'Hospital General de Palma per mor d'una malaltia degenerativa que patia des de feia uns anys ençà. Polític i advocat, però sobretot, va ser un des periodistes més importants de ses Illes Balears i de major prestigi a tot Espanya. Director de Diario de Mallorca entre 1972 i 1976, es va convertir en un referent de s'oposició an es franquisme durant es anys finals de sa dictadura. Sa seua línia editorial lliberal xocava de ple amb so conservadurisme franquista del Baleares, es diari del Movimiento, ara reconvertit en un digital pancatalanista. Curiositats de sa vida. Són es anys en què té lloc sa polèmica d'en Pep Gonella, pseudònim a través des qual D. Pep Zaforteza, president d'honor de Sa Fundació, defensaria sa preservació des mallorquí, es menorquí i s'eivissenc —que parlava es seu major, Bernat Calvet, alcalde de Palma— davant un Francesc de Borja Moll que ja havia girat sa camia.

Sa primavera de 1976 deixa ses Balears per trasladar-se a Madrid, on serà director de Opinión, nou setmanari de centredreta finançat per José Manuel Lara. Posteriorment, dirigirà es Diario de Barcelona, un des periòdics més antics d'Europa i degà des d'Espanya. Es socialista Fèlix Pons, ministre amb Felipe González i president des Congrés des Diputats, li organitza un homenatge a modo de despedida a un hotel des passeig marítim de Palma, on hi assisteixen representants de totes ses formacions polítiques de sa novella democràcia. Això era s'esperit de sa nostra Transició, es valors de pau, respecte, tolerància, llibertat i democràcia de sa Constitució Espanyola. Allò que alguns pretenen carregar-se i que anomenen ‘Règim del 78' com si es tractàs d'una tirania. Pobres ignorants.

En es seu retorn a Mallorca, a principis des 80, fundaria El Día de Baleares amb so suport econòmic d'empresaris de primer nivell com D. Abel Matutes, D. Gabriel Barceló i D. Jaume Doménech, que llavors es fusionaria amb Diario 16 i finalment amb El Mundo. José Jaume a Diario de Mallorca ( «Antonio Alemany, un gran periodista con graves errores, como todos», 03/05/2020) ha sét qui l'ha recordat amb més justícia: «Antonio Alemany ha sido un periodista como la copa de un pino, un profesional ‘de raza', culto, leído, con un más que considerable conocimiento de los avatares históricos contemporáneos de España y, por encima de todo, periodista comprometido con la libertad de expresión, sin ocultar nunca su afinidad ideológica con la derecha democristiana. Siempre tuvo como una de sus más íntimas querencias ser considerado el ideólogo, inspirador, de una derecha ilustrada, europea, que fuese más allá de los meros postulados economicistas; naturalmente fracasó en el empeño, por la simple razón de que ésta jamás ha tenido cobijo en Mallorca, entre las consideradas “fuerzas vivas” llamadas a protogonizarla».

Intel·lectual, cult i defensor convençut de sa llibertat i de sa democràcia, Antoni Alemany era membre des Grup Ramon Llull, que va publicar un centenar d'articles d'opinió a sa premsa balear. Es seus companys, es prestigiosos professors universitaris D. Román Piña, D. Sebastià Urbina i D. Joan Font el recorden així: «Nunca podremos olvidar su coraje, puesto de manifiesto tanto en la posterior creación de El Día, para consolidar la lucha por los que creía principios indeclinables de la Derecha balear, como poco después participando en Coalición Democrática para encabezar la candidatura de esta al Congreso de los Diputados en sus primeras elecciones en libertad. A su coraje se unió el don de su preclara inteligencia, su amor a la tierra mallorquina y su constante espíritu de servicio a los valores humanos y políticos que han edificado nuestra civilización».

En definitiva, Antoni Alemany va ser un gran defensor de s'eivissenc, es menorquí i es mallorquí sense mitges tintes i sense complexos davant s'avanç de ses polítiques catalanitzadores a ses Illes Balears. En paraules seues, “Si nuestros antepasados, del siglo XIII a los tiempos actuales, levantaran la cabeza no entenderían cómo ha sido posible este proceso que, en poco más de veinte años, ha arramblado con el mallorquín – incluida su denominación y acentos – ha expulsado el castellano en la enseñanza y en las proyecciones públicas, ha ejercido violencia física sobre los que han osado en sedes universitarias, por ejemplo, defender la libertad y están en camino de convertirnos en un apéndice de los “países catalanes”.

Alemany mai va posar en dubte sa unitat de s'idioma, sinó que va defensar sa preservació de ses nostres modalitats insulars davant sa imposició des català estàndard baix sa fal·làcia de sa ciència: «La denominación de la lengua no es una cuestión ‘científica' sino histórica y política: llamamos mallorquín al mallorquín porque así lo hemos llamado durante 700 años». «Nuestro único pecado es hablar como hablan nuestros padres. Y los padres de nuestros padres. Y los padres de los padres de nuestros padres». Descansi en pau aquest gran defensor de sa nostra identitat.