OPINIÓN | Rosa Planas, escritora

La complicitat

R. Planas27/01/18 3:39

Ara que s'ha posat de moda escollir una de les paraules que més èxit ha tingut durant l'any, m'estranya molt que aquesta que he triada no surti entre les nomenades a l'Òscar de la paraula. De fet, per complicitat s'entén una llarga cua de sentits, que van des de la solidaritat (es pot ser còmplice en una causa justa i comuna amb altres persones i entitats) fins a la corrupció més astuta i el gangsterisme més groller (es pot ser còmplice de trames de tota mena, polítiques, urbanístiques, etc.) La complicitat és una ballarina de peus lleugers que pot dansar cap a un o altre extrem sense que ens adonem d'on estan els límits. La complicitat funciona a nivell institucional, els càrrecs de confiança, les amistats, els qui pensen com jo, però també a nivell cultural. De fet, existeix una gran complicitat en aquesta matèria. I això es veu en les accions que es premien, en les obres que s'escullen, en els jurats, en les posades a punt de determinats personatges que se reciclen, la qüestió és comptar amb una bona bossa de complicitats i que tot el conjunt resulti rendible.

És cert que la societat exigeix la unió d'esforços per aconseguir resultats. Per exemple, si algú té la desgràcia de patir un problema de difícil solució, ja li cal fer de seguida una associació, perquè del contrari, ningú el tindrà en compte. Quantes més complicitats sumi, millor li anirà a l'hora d'exigir. D'altra banda, i tornant a la cultura, si un es considera tocat per la musa i s'alça com a poeta emergent, basta que només s'ho senti ell, ja necessita trobar un públic que l'escolti, que compri els seus llibres i, sobretot, que l'aplaudeixi, perquè, si no és així, se sentirà més sol que sant Joan Baptista en el desert. Però no acaba aquí la complicitat que dóna vida a la nervadura social. La complicitat exigeix sacrificis i també té en funcionament una sèrie de rituals tàcits o explícits. Entre els sacrificis, cal que el còmplice es comporti amb lleialtat amb el grup, que no exigeixi cap mena de facultat que no vulgui que li exigeixen a ell. La complicitat cobrirà totes les mancances. En política, això és especialment important. I en cultura, no importa ni dir-ho. La complicitat és una mena d'engrut que ho pasta tot i fa que sigui menys visible la deficiència.

Les xarxes socials són bones mestres pel que fa al nostre concepte. De fet, se nodreixen exclusivament de la complicitat. Així es formen els grups narcisistes, que s'alaben uns als altres, o les individualitats que intenten sobresortir a través d'una autopublicitat que a vegades frega el ridícul. No hi ha límits, la complicitat fa que el grup udoli si un dels seus membres és atacat, llavors reaccionen com a llops encerclant el dissident i li claven mossegades fins que l'arraconen. Així, l'invent de Mark Zuckerberg s'alimenta d'una bona dosi de curiositat, de xafarderia, però l'espina dorsal que manté dret tot l'edifici és sens dubte la complicitat. Després de totes aquestes consideracions, me deman (és una pregunta retòrica) per què no ha estat proposada com a paraula de l'any? Potser també hi ha hagut complicitat a l'hora d'evitar-la.