La tragèdia de Medea

Abans de comentar el gruix de la tragèdia que ens ocupa, deixau-me fer algunes consideracions sobre el paper de la dona a la Grècia clàssica. Les dones ocupaven, aleshores, una posició clarament subordinada. Fins i tot a l'hora de dur a terme les representacions teatrals, els papers femenins eren interpretats per homes. I encara avui hi ha una discussió oberta sobre si les dones estaven autoritzades o no a assistir com a meres espectadores als espectacles teatrals. Bona part dels autors que han analitzat la qüestió sostenen que ni tan sols podien anar al teatre. La situació de la dona, doncs, era infinitament més subordinada del que ho és actualment a la major part del món (en algunes àrees del nostre planeta, emperò, encara es podria discutir).

Medea és un personatge especial. En un món dominat per homes, té algunes capacitats extraordinàries, que la fan comparable amb d'altres dones singulars de la mitologia grega. Se'ns presenta com una dona amb capacitat de fetilleria, amb habilitat per fer adormir les serpents, amb habilitats per atraure els homes, i amb tota una sèrie de destreses que la fan extraordinària. Aquesta dona singular s'enamora de Jasó, i serà cabdal la seua intervenció per aconseguir que el cap dels Argonautes pugui agafar el Velló d'Or. De fet, el preciat Velló estava custodiat per una serp enorme, que no dormia mai. Gràcies a una pòcima feta amb herbes remeieres, Medea aconsegueix que el monstre s'adormi i que Jasó pugui aconseguir el preuat objecte. I tot sembla endreçar-se, en una mena de comedieta romàntica, quan Medea es casa amb Jasó.

Però els afers de palau s'encreuaran en la felicitat de la parella, puix essent a Atenes, Jasó ha de casar-se amb una altra dona per tal de satisfer les seues aspiracions polítiques (i fer el gust al rei, és a dir, al poder). Aleshores, Medea s'enfurisma contra aquella dona que s'ha interposat entre ella i el seu estimat. Però, sobretot, s'enfurisma amb el poder, que es fica per enmig i impedeix a les persones de fer la seua vida, d'assolir la felicitat que cerquen amb anhel.

Com sol ocórrer a les tragèdies gregues, acaben quasi tots morts. Per començar, Medea fa un preparat per carregar-se la promesa del seu estimat, cosa que aconsegueix sense gaires dificultats. Però, plena de ràbia contra aquells que volen dirigir-li la seua vida, Medea no s'acontenta amb aquesta acció, i s'acaba carregant els seus propis fills. Vista la tragèdia, entre tots els assistents es devia produir una autèntica katarsi, un autèntic alliberament de les tensions. Quasevol preocupació devia parèixer petita al costat de la pena que infringia Medea a l'acomodatici Jasó, al rei (de qui n'esquartera el fill) i al seu propi estimat, que veu com els fills són assassinats per la seua pròpia mare.

L'extemporaneitat (i el gran mèrit) d'Euripides és el d'aconseguir un personatge femení tan extraordinari. Pens que segurament només la podríem comparar amb l'Antígona de Sòfocles, també absolutament genial. No fa falta dir que s'han fet moltes adaptacions de Medea i que, entre les més recents, sol destacar un caràcter profundament feminista.

Pens que les reflexions sobre Medea cobren una actualitat indiscutible quan, avui, ja en la segona dècada del segle XXI, un judici per violació múltiple a la ciutat de Pamplona es converteix en una mena de boomerang contra la víctima d'aquella violació. Seria molt interessant veure, vint-i-sis segles després que Eurípides escrivís la seua Medea, quantes sentències judicials es troben encara plenes de prejudicis contra les dones, digui el que digui la legislació al voltant de la igualtat entre gèneres.

Quants segles hauran de passar abans que, en un judici com l'esmentat, la víctima –si la víctima és una dona – no sigui automàticament convertida en l'objecte del cas, en comptes de ser entesa com una persona amb igualtat de drets amb els de l'altre gènere?