Shimon Peres, esperant l’albada

Començant pel fet que Peres va néixer a l’aleshores Polònia (avui el poble natal de Peres cau dins l’estat de Bielorússia), en una família de classe mitjana, de gent culta, formada, afeccionada a la lectura i ferventment partidària que algun dia el seu poble pogués comptar amb un estat propi. Va ser la pressió que patien els jueus a Polònia i a Rússia i Bielorússia (i pràcticament a tot l’Est d’Europa) el que va fer que la seua família emigràs a Palestina a mitjans dels anys trenta. I, de molt jovenet, ja es convertí en un autèntic activista. Dos anys abans de la formació de l’Estat d’Israel ja va passar a militar al Partit Laborista, i s’integrà al grup armat de la Haganà. Les seues activitats polítiques i militars el portaren a formar part del primer govern d’Israel, presidit per David Ben Gurion, com a director general de Defensa. Peres havia lluitat aferrissadament, de manera indestriable, per les seues conviccions sionistes i socialistes. I això li va permetre de treballar en primera línia en la construcció del nou estat.

Posteriorment, Shimon Peres va ocupar càrrecs als governs de Golda Meir, primera i última líder (de moment) d’un país de l’Orient Mitjà, i de Yitzak Rabin. Amb el pas del temps, Peres va destacar entre els polítics israelians partidaris d’una sortida negociada amb els palestins i, si s’arribava a aquest acord, de la creació de dos estats. No va anar tan endavant en les seues propostes com el general Chaim Ramon (que va arribar a proposar la formació d’una mena de Benelux entre Israel, Palestina i Jordània), però va obrir els ponts del diàleg. I s’hi sumaren, aleshores, tant Rabin com el líder palestí Iàssir Arafat. Per això, tots tres varen rebre, després dels acords de pau de Camp David, el Premi Nobel de la Pau.

Al llarg dels anys norantes, Peres va escriure molt sobre el procés de pau i sobre la necessitat de construir ponts entre israelians i palestins. La seua veu no sempre va ser escoltada a Israel, ni tampoc (moltes vegades per mor de la censura pura i dura) a la resta d’Orient mitjà. Però Peres era una persona de profundes conviccions, que no desistia fàcilment, quan tenia una idea per dur endavant.

L’any 2006, Shimon Peres deixà el Partit Laborista, en el qual havia militat durant tants anys i va donar suport a un partit nou, actualment ben present en la vida política israeliana: Qadima. I, ja ancià, es trobava a les portes de la presidència de l’Estat d’Israel (és a dir, de ser l’home bo que faci de pont i de pacificador entre les diferents forces polítiques israelianes: a Israel el president fa unes funcions semblants a les que fa, posem per cas, a Alemanya o a Àustria). Així, l’any 2007 Peres va accedir a la presidència d’Israel, i va ser al capdavant de l’Estat fins l’any 2014.

El procés de pau pel qual tant va treballar Peres es troba malmès. El conflicte entre Israel i Palestina continua trobant-se profundament enquistat. A Israel hi ha sectors que no volen la pau amb determinades concessions i els palestins, malauradament, han esdevingut una mena de ninot en mans de les potències imperialistes de l’Orient mitjà (i no m’estic referint, per descomptat, a cap potència occidental). Tot això està frustrant la possibilitat d’una pau duradora entre israelians i palestins. I devia doldre profundament Shimon Peres, que alhora volia la pau i era un patriota israelià de cap a peus. Encara record l’impacte que em va produir el seu llibre Que surti el sol, anhelant la pau i la convivència entre pobles. Crec que constitueix un dels assaigs més bells que s’han escrit en l’últim quart del segle XX.

Al món, els ciutadans del món, els que som per damunt de tot humans però no renunciam a la nació ni a la cultura pròpia desitjam que Shimon Peres, allà on sigui, continuï esperant l’albada amb tots nosaltres.