Una forma absurda de matar-se

Les notícies sobre precipitats cada vegada ocupen menys espai. No n'he fet una anàlisi sistemàtica, però em fa l'efecte que, així que passen els anys, i els turistes es continuen precipitant dels balcons dels hotels, els periodistes cada vegada els dedicam menys atenció. Fa pocs dies, en aquest mateix rotatiu, la ‘caiguda' d'un turista en un hotel de Sant Antoni mereixia només quatre o cinc línies modestes.
És normal. És culpa de la repetició, l'hàbit adorm la notícia, la debilita fins que la fa desaparèixer. La notícia vol novetat, excepcionalitat, i els turistes precipitats no són, per desgràcia, ni nous ni excepcionals; dins de quatre o cinc anys, si la cosa segueix així, ja no redactarem notícies sobre precipitats; com a molt, al final de la temporada, en farem el recompte: 8, 10, 12..., quasi sempre estúpidament joves, quasi sempre anglosaxons i homes, quasi sempre al poble de Sant Antoni. Ens hi hem acostumat: a Eivissa, i també a zones de Mallorca, els turistes se'ns cauen dels balcons podríem dir que de manera ‘natural'.
Per això potser convé recordar, ara que començam a entrar al ple de la temporada, que, darrere de cada jove que mor o queda greument ferit, es produeix un drama brutal. Que per a les seues famílies no en té res, de natural. Que per a ells sí que és una notícia, la pitjor que rebran a la seua vida. Caure d'un balcó o d'un terrat, a Eivissa, és una forma estúpida de culminar les vacacions. Algú els ho hauria d'explicar, als turistes, al seu país o en aquest: venir al Mediterrani a caure d'un balcó és una de les coses més absurdes que una persona pot fer a la vida. O a la mort.