La capacitat màxima del territori resulta molt elàstica i esquiva.

Depén del grau de transformar i omplir de tecnologia allò que era natural i es converteix en urbà, ja que així es redueix l’espai necessari entre persones i permet major densitat d’activitat. Fer ciutat, diríem.

Es moll industrial Ro- Ro, al port de Vila. És aquell doble camp de Fútbol al bell mig de sa badía, ple de contenidors i altres andròmines.

Ro-Ro. Romandre, rodament, rombo, rosa, rosae. Vint-i-cinc mil metres quadrats de pantalà recentment renovat. Nou de trinca. Tanca a Ponent es Moll de sa Confraria de Pescadors, Salvament Marítim, Creu Roja i altres particulars. Queden constrenyits es usuaris que surten a diari per feina o necessitat pública. Són es que els queda més lluny sa sortida de port. No és lo més raonable...

A tocar de sa ciutat històrica, ara hi amarren ses grans eslores, que venen a ser (i venen a vendre) lo que més resulta, lo que millor pot fer, perque queden fabuloses amb Dalt Vila com a marc incomparable de telò de fons. O de telò de fondo, diríem millor. Mentrestant, a sa Ribera Nord, allí on Sa Barra va guanyar a la mar 250.000 m2, hàbilment escripturats, hi passen moltes coses.

Si prestam atenció a les regles de joc, al marc legal, des de la Carta de Venècia (Carta Internacional per a la Conservació i Restauració dels Monumentos i Llocs) fins al PEPRI (1995), entendrem que es Port de Vila és essencial per as barris de Sa Riba i Sa Marina, i també Sa Penya, Dalt Vila i Vara de Rei-Poble Nou. Són barris que es port toca, són inseparables perque des des primer dia que va ser port, i es va fer ciutat. Aquest no és un port qualsevol. És un port que té 2500 anys.

I estam en una illa, i si alguna cosa no ens falta és aigua salada. I tampoc dins es port hi falta espai, és un tema de recol·locar peces, usos, activitats i trànsits. Gent que ve i gent que va. Però ha de ser de sa millor manera possible, i així com es vol fer ara, a jo no m’agrada mica.