Un Anuari hauria de ser un bon pretext per fer revisió i balanç de l’any. Pel que fa a l’economia, sovint l’anàlisi és de la conjuntura viscuda, obviant qüestions estructurals tot i que, per ser-ne condicionants any a any, poden ser més decisives. És sabut que un dels problemes que genera una economia com la balear, donada la seva especialització en serveis i en el turisme estacional en particular, és el del fracàs escolar. Al·lots que deixen abans d’hora la secundària obligatòria, i que fugen de la formació professional més especialitzada, per bé d’entrar ràpidament en el mercat de treball, que ofereix ocupació sense massa requeriments per a moltes de les activitats vinculades als serveis turístics. Permet això certament una retribució mínima, però prou satisfactòria pels trams d’edat abduïts i que haurien d’estar formar-se en lloc de treballar de manera poc aconsellable. Això a mig i llarg termini acaba polaritzant la població entre la que s’educa i es forma i la que no, amb efectes sobre la vida laboral de cadascú, tenint en compte, en particular, com la tecnologia actual està esbiaixant feines i retribucions. Aquesta és una qüestió que he treballat recentment per encàrrec del Consell Català del Moviment Europeu per a la XXXII Jornada Europea al Parlament de Catalunya dintre de l’Any Europeu de les Competències a l’àrea d’Educació i Cohesió Social a Europa. D’aquí les següents reflexions.
A qualsevol societat l’educació ‘senyalitza’, la formació habilita i la cultura fa més possible la democràcia. L’educació anivella i pot compensar desigualtats de partida. També, però, les pot agreujar des d’una educació dinàstica en què són els educats els qui eduquen als seus fills. Per això, literatura recent com el text publicat per Oliver Blanchard i Dani Rodrik (Combatiendo la Desigualdad, Deusto 2022) fa pivotar sobre l’educació (i la salut) l’eix principal d’una estratègia que eviti la desigualtat en el moment previ a la fase de producció dels mercats, en la qual les productivitats relatives marcaran les rendes primàries. A les fases posteriors, només les garanties laborals i els salaris mínims podran ja condicionar una igualtat ‘augmentada’, restant només, finalment, les transferències socials i les prestacions no contributives com a polítiques apaivagadores de tot allò que pels grups de renda menys afavorits no s’hagi pogut compensar a les fases anteriors de distribució de rendes. La primera -com les persones entren en capacitacions en el mercat de treball- n’és importantíssima. Això es contraposaria amb el comportament dels grups de renda més elevada, pels quals, de cara a evitar la polarització extrema, una estratègia de combatre la desigualtat s’hauria de basar en mesures com l’impost de successions (pre-mercat), regulació anti-oligopolis i contra preus abusius (fase de mercat) i l’impost sobre la riquesa (post-mercat) com a instruments més destacats.
Efectivament, la polarització -més que la mateixa desigualtat amb una distribució més uniforme marcada per l’existència de classe mitjana- és la gran enemiga de la cohesió social. D’aquí la importància de l’educació per reduir-la. Que se situïn percentatges de població cada cop més elevats als dos extrems de la distribució és la font del conflicte: els ‘clústers’ de cada extrem es fan forts (intra) i són més difícils els ponts entre ells (inter). Acaben tenint els seus reductes propis i les seves pròpies xarxes (clubs de lleure, hàbitats), gens inclusives. Se’n ressent el capital social de la comunitat, ja que augmenta la desconfiança de grups que s’ignoren excepte per algunes flamarades d’hostilitat.
El grup polar inferior en el nostre petit país està compost sovint de treballadors en situació fràgil, explotats a l’economia submergida, amb ocupacions de baix valor afegit, sense un mínim patrimoni previ -ni propi ni heretat-, amb necessitats d’habitatge i sense possibilitat de conciliació laboral. Que siguin avui migrants o nouvinguts en sol ser identificador. A l’altre extrem es troba a les Illes la gent formada en noves tecnologies, amb títols superiors, educada amb accés a la funció pública, més autòctons, amb liquiditat procedent de patrimoni vinculat a plusvàlua urbanística, i benestant en la seva condició social. La polarització implica que, com es diu popularment, els ‘polls facin més polls’: xarxes socials exclusives, educació i sanitat privades, excedents empresarials que n’alimenten de nous..., amb causació acumulativa de patrimoni. Aquests dos grans clústers, procedents de la distribució de rendes del treball i del capital -o mixtes-, o de la diferència entre la remuneració salarial i els excedents empresarials, vista la distribució de les rendes generades per l’economia balear i la seva evolució en el temps, ben segur que no han deixat de créixer. El creixement econòmic ha afectat la polarització i engreixat més els extrems que les rendes mitjanes, expulsades cap a les cues. A vegades ha sigut per qüestions aleatòries -oportunitats sobrevingudes-, a vegades expulsats per l’evolució tecnològica. L’antídot tradicional de l’ascensor social deixa de funcionar sovint amb l’augment de les distàncies a recórrer, causat per la polarització. I si tot plegat la societat illenca no ha pres més mal, és per la inserció en els clústers d’elements nous que els debiliten, més enllà de la simple classe social, com poden ser les creences religioses, l’ecologisme, els estils de vida i alimentaris, etc. (Vegeu en aquest sentit el capítol del sotasignat, a l’Informe sobre la Cohesió Social a Catalunya al Segle XXI, Institut d’Estudis Catalans, 2021).
Certament, l’educació, i la universitària sobretot -més mancada de beques salari selectives que de subvencions incondicionades a tots els estudiants en raó de taxes baixes- pot marcar alguns casos de ‘desclassament’; cada cop, però, menys. I és que el cost d’oportunitat de formar-se en una economia com la nostra no és el cost de la taxa a pagar als estudis, sinó la renúncia a treballar, a ingressar aquella incipient retribució que va al darrere de l’abandó escolar, voluntari o obligat per les baixes rendes familiars.
A l’hora de confrontar els instruments ‘endògens’ a la política pública, davant del caràcter per a molts ‘exogen’ del model econòmic instal·lat en els sectors productius balears, cal afinar molt. En general, l’educació que més efectivament pot reduir aquella polarització no és la universitària (per un accés major de població a les universitats). El títol superior singularitza, tot i que el senyal es debilita amb la massificació, però no resol el problema més comunitari. No només pot no millorar la polarització, sinó que fins i tot pot agreujar-la en un eix que, com veiem, té costos d’oportunitat molt marcats per la pertinença social i no pel preu de les matrícules universitàries. Els acadèmics universitaris sovint som miops o prioritzem tant allò nostre que ignorem la realitat que ens envolta. Busquem la pèrdua de la cohesió sota el llum de la nostra especialitat de coneixement, tot i que les claus d’aquella estan perdudes a altres llocs. Resten més probablement a l’abandó escolar, a les escoles bressol, al que li passa a un fillet quan tanquen les portes del pati de l’escola: quina bereneta farà, qui l’ajudarà a fer deures, si farà vida al carrer, quin serà el seu lleure d’estiu (tres mesos!) amb pares ocupats extraordinàriament en plena temporada, etc.
Part d’aquestes polítiques estan avui deixades de la mà dels mestres o dels serveis socials. S’intenten resoldre aïlladament des de departaments i conselleries, sense la necessària intersecció de polítiques no només socials, sinó també de les actives d’ocupació. I, com sempre passa, el que el sector públic no procura no vol dir que no es doni. Avis amb bona salut, prejubilats, amb estalvis suficients, etc. fan l’aixopluc dels seus nets dedicant temps i diners, mentre els fills, prou formats, treballen, acumulen, i substitueixen amb la voluntarietat dels pares aquelles depeses altrament necessàries. I la polarització s’agreuja.
Canvis en les polítiques públiques a l’educació des de les edats més primerenques, més banc voluntari del temps, més acció social interdepartamental fora de l’horari escolar, etc. més enllà de l’ensenyament reglat, poden ser igualment decisius per una educació que anivelli les diferències socials i, reduint la polarització, contribueixi a la cohesió social. Mirem entre tots de dedicar-li més atenció.
