El partido no se jugó sobre el césped del estadio levantinista, sino sobre la tabla de clasificación y para ambos equipos fue un buen negocio el resultado final conseguido sobre ese tapete.
El Barcelona controló el juego durante todo el encuentro frente a un Levante agazapado en su parcela, que esperaba encontrar sus opciones al contragolpe. Sin embargo, el equipo catalán estuvo en ataque mucho menos preciso que de costumbre y el Levante nunca renunció a mantener sus precauciones.
En suma, el Barcelona apenas llegó a la meta del rival y el Levante apenas salió de su parcela. Ninguno de los dos equipos pareció estar incómodo con el rol que le correspondió en un partido que olió a empate desde el principio.
El primer rondo del Barcelona duró media hora. Sólo se vio interrumpido por algún robo esporádico de balón del rival y por centros imprecisos de los jugadores del equipo visitante cuando se acercaban al área del Levante.
La última acción de esa larga posesión de balón del Barcelona fue un centro de Xavi que, en un remate de cabeza espectacular, Keita convirtió en gol.
Sólo a partir de ese momento apareció el equipo local, que incrementó su presencia en el encuentro y que en un gran error de Piqué y Valdés, impropio de jugadores de tanta calidad y tan compenetrados, fue aprovechado por Caicedo para poner el empate a uno en el marcador antes de que el partido llegara al descanso.
Hasta ese momento, cada equipo había disfrutado de una oportunidad y la había aprovechado. Sin embargo, antes del final del primer periodo, el Barcelona dispuso de una nueva ocasión en una falta directa lanzada por Messi, que salió cerca del poste de la portería de Munúa.
El partido había llegado al descanso con un empate a uno que se ajustaba a las expectativas de dos equipos a los que les iba mucho en el encuentro, pero que parecían tener suficiente con el empate.
El segundo tiempo dio comienzo con las mismas sensaciones, hasta que en el minuto 57 una excelente acción individual de Messi acabó con el balón en el poste derecho de la meta de Munúa. Poco después, en una jugada similar, Messi volvió a estar cerca del gol. Era el único que rompía la monotonía del choque.
Sus acciones, sin embargo, eran esporádicas, ya que el conjunto de juego fue tedioso y falto de mordiente. El Barcelona tenía el balón y el Levante le esperaba. Ambos equipos parecía bastarle con ello.
Así llegó el encuentro al cuarto de hora final. Las posesiones del balón del Barcelona recuperaron la tónica del inicio del partido, sin que al Levante pareciera importarle demasiado.
A medida que el encuentro se acercaba a su conclusión, ambos equipos levantaron el pie del acelerador y en el momento en el que árbitro pitó el final, los locales vivieron la pequeña satisfacción de sentirse más cerca de la permanencia y el Barcelona la inmensa alegría de haber alcanzado el título por tercer año consecutivo y con su afición feliz.
Ficha técnica:
1 - Levante: Munúa, Javi Venta, Ballesteros, Nano, Juanfran, Xavi Torres, Pallardó (Gorka Larrea, m.82), Iborra, Valdo, Xisco Nadal y Caicedo (Stuani, m.75).
1 - Barcelona: Valdés, Alves, Mascherano, Piqué, Abidal (Fontás, m.62), Busquets, Xavi, Keita, Villa (Pedro, m.86), Messi y Afellay.
Goles: 0-1, m.28: Keita. 1-1, m.40: Caicedo.
Àrbitro: Paradas Romero (colegio andaluz). Amonestó por el Levante a Iborra y por el Barcelona a Piqué.
Incidencias: partido disputado en el estadio Ciutat de València ante 20.000 espectadores. Terreno de juego en buenas condiciones.
12 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
Aun no te has jubilado ?? Te dije que no provocas a nadie. Das risa. Yo si he provocado. Primero a ti. Con esa respuesta tan fulminate, que, por cierto, no me ha fulminado y lo más de 40 votos negativos. Eso es provocar. Andam, deja de querer estar en la cresta de ola. Jubílate. Eres un trasnochado. Sólo provocas a las beatas de Mossen Capellá.
En el seu llibre Com explicar aquest país als estrangers, Matthew Tree recull aquesta cita de l'historiador José Antonio Maravall i Casesnoves –valencià de naixement però espanyol de vocació– relativa al pensament de l'Espanya dels anys trenta del segle XX: "Parlar d'alguna cosa catalana, o parlar en català, en un cafè a Madrid o en alguna altra ciutat espanyola, exposa automàticament el parlant a una reacció hostil". Doncs bé, setanta anys més tard, el 2004 a Madrid, molt a prop del Congrés espanyol, l'Èric Bertran i la seva família van anar a dinar a un restaurant anomenat Los pinchitos els responsables del qual, a l'hora de pagar, es negaven a admetre la targeta Visa de Caixa Catalunya amb aquest argument: "En Madrid, las visas de Cataluña no sirven". Finalment, quan el pare, en lloc de pagar en metàl·lic, els va dir que o l'acceptaven o no cobraven, es van empassar les seves paraules i la van donar per bona. L'acte catalanofòbic, però, ja s'havia produït. I, ves per on, quan els Bertran van sortir del restaurant van veure que just al davant hi havia una agència de Caixa Catalunya. Evidentment no tothom és així, a Espanya, però és obvi que si la catalanofòbia fos minoritària no hi hauria partits polítics que la instrumentalitzessin per recaptar vots. Ningú no pesca en un riu sense peixos. No és estrany, per tant, que els costi de pair que el Barça de futbol, la icona més universal de Catalunya, sigui el millor equip del món, enlluerni amb el seu joc i domini la lliga espanyola. No ho poden suportar. I la humiliació del 5-0 que el Madrid va patir a mans del Barça el passat 29 de novembre, no ha fet més que alimentar el seu odi. El problema que tenen és que volen frenar el Barça però no saben com. Si més no, esportivament. Per això han optat per la difamació. Una difamació segons la qual la superioritat del Barça no seria fruit de la qualitat del seu joc, sinó del dopatge dels seus jugadors i de les pràctiques corruptes dels seus metges. És a dir, que ens trobem davant d'una ofensiva que intenta aconseguir en els despatxos allò que els sembla impossible en el camp i que consisteix en la desacreditació de l'entitat blaugrana per tal que les seves victòries siguin menys sonores, que els seus èxits siguin menys prestigiosos i, en definitiva, que les derrotes del Madrid siguin menys doloroses. La idea de fons, consegüentment, té l'objectiu de provocar la desestabilització del FC Barcelona o, com a mínim, maquillar la inferioritat del Madrid. Fixem-nos que fins i tot Sandro Rosell, gens sospitós de catalanisme, s'ha vist obligat a dir: "És una vergonya el que Espanya està fent amb el Barça" . Arribats aquí, especialment després de les insinuacions que qualifiquen de "molt sospitosa" la velocitat amb què alguns jugadors es recuperen de les seves lesions i de la calúmnia que vincularia el tumor extirpat a Eric Abidal amb un suposat dopatge, és vital que el Barça porti el cas als tribunals i que arribi fins a les últimes conseqüències. S'equivocaria si pensés que els mitjans internacionals relativitzaran tota la porqueria que rebin de Madrid. La major part del món desconeix el conflicte Catalunya-Espanya i pot acabar jutjant com un acte de coratge el fet que la premsa espanyola s'atreveixi a acusar un equip "nacional" en benefici de la transparència en l'esport. Si ens haguéssim dedicat a fer que el món identifiqués la nació catalana, en la mateixa mesura que identifica la nació escocesa, tot quedaria molt més clar. Però no ho hem fet i de la catalanofòbia, llevat de nosaltres, ningú no en sap res. Tanmateix, aquests atacs tenen dos elements positius. El primer és que ajuden força a fer caure la bena dels ulls a molts catalans; i el segon és que constitueixen tota una lliçó per als qui diuen que l'esport no és política.
El Barça ja era el campió vigent en començar la temporada. Passant l'equador, ja havia deixat clar que continuava sent el millor i ara ha acabat la feina guanyant la lliga tres jornades abans del final. Fàcil? Anunciat? Inexorable? Hi ha una sensació de déjà vu que vulnera la dimensió real de la conquesta blaugrana. La realitat és que fer que tot continuï igual un any després ha estat d'una dificultat i un mèrit colossals. Moltes imatges descriuen la grandesa d'aquest equip. La penúltima, Abidal aixecat pels seus companys celebrant la victòria contra el càncer instants després d'obtenir el bitllet a la final de la Champions. Però si n'hi ha una que resumeix la superioritat del Barça en aquesta lliga és la maneta, el 5-0 al Madrid, una demostració espectacular, incontestable, metàfora d'una resposta que tothom es demanava el mes d'agost passat. Podrà el Barça de Guardiola mantenir la seva hegemonia malgrat l'aposta brutal del Madrid de Florentino amb 400 milions a la gespa i Mourinho a la banqueta? Doncs sí, ha pogut. Per què? Res més indicat que una maneta d'arguments. Un. Perquè el Barça és el millor equip. La plantilla no és la més cara, però té vuit campions mundials, té el millor jugador del món, té el podi complet de la Pilota d'Or, té un grup solidari en què tothom és important i té un entrenador que ha portat el seu equip a guanyar nou de les dotze competicions que ha disputat en tres anys, i falta la final de Wembley. La lliga no menteix; són 10 mesos, 38 jornades i 19 rivals, cap torneig exigeix tant. L'equip de Guardiola va degradar l'esperança blanca aquell 29-N, ha sumat 38 de 42 punts possibles contra els vuit primers classificats i, un altre cop, ha aconseguit pujar el llistó dels rècords i del bon joc. Dos. Perquè el Barça tampoc enganya. Surt a guanyar-ho tot, busca la pilota i el gol des del minut 1, es manté sempre i arreu fidel a un estil marca de la casa, que captiva i guanya a parts iguals, i que és punta de llança d'un model que busca l'excel·lència a través del talent, l'esforç i l'esportivitat i que es recolza en el planter. Això el va portar a guanyar el 2009 i el 2010 i això l'ha dut ara a guanyar la tercera seguida, la cinquena en set anys. L'era d'aquest Barça històric continua oberta. Tres. Perquè Guardiola ha sabut alimentar l'ambició i la motivació dels seus jugadors malgrat els èxits i el triomf en el mundial de Sud-àfrica i ells han sabut conservar la humilitat, l'esperit de sacrifici i superació i el respecte als rivals, valors que no tothom prioritza igual i que han permès als blaugrana rendir fins i tot per sobre del nivell de les dues temporades anteriors. Quatre. Perquè el Barça ha tingut una fortalesa mental i una maduresa que li han permès, d'una banda, superar les campanyes fastigoses de desprestigi i desestabilització que li han orquestrat des del Madrid i el seu entorn sense distreure's, i de l'altra banda no buscar excuses quan el vent ha bufat en contra per decisions arbitrals o per baixes que han debilitat l'equip. Posar el focus en si mateix, corregir errors i trobar solucions li ha permès ser regular i fins i tot superar-se en l'adversitat. Cinc. Perquè l'aposta de Florentino és rica en mitjans, però pobra en arguments. Molts diners, molt talent individual, però poc equip, poc futbol, poc projecte, massa excuses i un Mourinho capaç de cremar-ho tot per guanyar. El tècnic portuguès no era la panacea somiada. Si el Barça està bé, Mou també cau. I el Barça ha estat, un altre cop, més que bé.
La festa dins l'avió del Barça era tan gran que el comandant de l'aeronau ha hagut de demanar, dues vegades, un xic de calma. La primera, per haver manipulat la porta d'emergència i la segona, per l'ús de càmeres i aparells electrònics que interferien en la navegació. I mentre a Catalunya és de matinada, a l'Argentina ja analitzen el triomf del Barça. El prestigiós Olé no sap encara com és que la gran jugada de Messi no va ser gol i afirma que els de Pep Guardiola ja són el millor equip de futbol de la història. A més, asseguren que Espanya "se'ls queda petita" i aposten per la creació "d'un torneig interplanetari". De passada, pregunten al Madrit, que oferia la Copa guanyada fa 20 dies aquest dimecres, "què celebren?"
Después del robo en la semifinal de la champions... yo con el manchester
!porque! !porque! !porque! !porque! !porque! !porque!
La obsesión es una idea parasitaria hacia otra persona que sabes que no puedes igualar y mucho menos superar y cuando lo intentas te ridiculizas a ti mismo pretendiendo descalificar y lo único que consigues es patentizar tus carencias. Es una enfermedad mental que tiene tratamiento ambulante.
Don nadie eres tú porque lo citas delatando tu complejo de inferioridad. Comenta la noticia y no al comentarista.
provocatore estás caducado. Ya no provocas ni alteras a nadie. Te prodigas demasiado y ya nadie te tiene en cuenta. No pierdas más el tiempo y jubílate.
Dedicado a Mou.....PORQUE ..PORQUE... PORQUE... PORQUE... PORQUE... y a Casilla para que haga gestos de carotas...