Senat Europeu

Fa temps, emperò, que vaig fent voltes a la idea que Europa necessita un senat. No estic segur si hauria de tenir una funció eminentment de balanç territorial, com la que s’atribueixen molts senats. Certament, la qüestió territorial, a la Unió Europea, és difícil de gestonar. Perquè, òbviament, no es tracta només d’atendre els interessos específics dels estats membres, sinó també, en terminologia europea, els de les regions i els de les ciutats. I sovent topen regions i estats, i ciutats i regions, i ciutats i estats. Per tant, trobar un balanç adequat i convenient entre tots aquests elements resulta d’allò més complicat.
I, certament, no hi ha cap institució europea que faci, avui, aquesta funció. No la fa, evidentment, ni el Consell de la Unió Europea ni la Comissió Europea, que s’ocupen d’afers paneuropeus, o disfressen d’això els interessos específics de cadascun dels estats membres. I, evidentment, tampoc no la pot fer el Comitè de les Regions, que té una capacitat d’actuació encara molt més reduïda. I no diguem ja organismes com la CALRE (Comitè d’Assemblees Legislatives de les Regions d’Europa), que constitueix bàsicament un fórum d’aquelles nacions sense estat i regions que tenen poder legislatiu. Cap de tots aquests organismes no té prou gruix ni poder per poder contribuir a equilibrar mínimament la qüestió territorial en el si de la Unió Europea.

Però, encara, des del meu punt de vista, aquesta funció de vigilància en qüestió de conflictes interterritorials no hauria de ser la principal d’un futur Senat europeu. Crec que és evident, palès i manifest, que avui a Europa el que falten bàsicament són idees. Necessitam idees per ajudar a portar endavant el procés de construcció europea. No debades, per exemple, tothom en reclama, d’idees (per posar un exemple, hi ha un grup de pensament dins la Fundació Maurits Coppieters, de l’ALE, del qual tenc l’honor de formar part, que es diu Ideas for Europe (Idees per Europa). De vegades, emperò, posar el rètol expressa més un desig que no una realitat. I, encara més, el desig, per molt que es pugui convertir en idees que podrien ser útils, mai no s’arriba a realitzar perquè no existeixen les estructures polítiques que facin possible de dur-lo a terme.

Així, idò, pens que la funció bàsica d’un futur Senat europeu hauria de ser el de contribuir a fomentar el debat i a posar idees sobre la taula per avançar en el procés de construcció d’Europa com a subjecte polític, fins a desembocar, tal i com jo ho veig, en uns futurs Estats Units d’Europa.

Com que institucionalment tardarà bastant a formar-se, pens que s’haurien de produir moviments perquè es començàs a articular de manera informal. La idea seria, i caldria socialitzar-la, que es generassin, entre els grups de pensaments existent a Europa, corrents organitzatius de cara a posar idees en comú. Seria necessari, per tant, que hi hagués representació diversa –tant com ho sigui realment la societat europea- i que hi hagués uns pocs principis compartits, però clars i sòlids. El primer hauria de ser el compromís per treballar per construir Europa com a subjecte polític, per damunt dels estats, superant els estats, articulant una nova estructura amb pes i capacitat de decisió dins el concert mundial de l’acció política. Hauria d’existir, igualment, un compromís ferm amb la democràcia com a forma de govern, amb l’alerta posada en els populismes que assolen el nostre continent. I s’hauria de treballar intensament en la difusió dels valors compartits, fent-hi molta pedagogia i intentant evitar les masses estupiditzades i manipulables.