Doctrina i fets

Les doctrines, les ideologies, solen ser enemigues del pensament crític, de l’heterodòxia. I, per tant, constitueixen un perill per al pensament científic, per a la curiositat indagadora i per a la capacitat de fer descobertes noves. Hi solc pensar quan em dispòs a discórrer sobre qüestions que tenen a veure amb la que ha estat la meua professió, l’ensenyament. Però també en relació a la política, per exemple. O a l’anàlisi de la societat. Avui dia, discrepar d’allò que es té com a dogma majoritari dins el sistema d’ensenyament pot resultar fins i tot perillós per a qui gosi fer-ho. I, en política, no diguem.

Tot plegat em ve al cap a partir d’un article que vaig llegir, escrit per John Carlin i publicat a La Vanguardia de diumenge passat. El periodista proposava una qüestió: el canvi climàtic. I hi escrivia que, si preguntava al lector si pensava que lluitar contra el canvi climàtic constitueix una perioritat i el lector contestava que sí, podia deduir que probablement estaria a favor dels drets del col·lectiu LGTBI, més aviat al costat dels palestins que no dels israelians, i que potencialment seria més un votant d’esquerres que no de dretes. Si, contràriament, contestava que trobava que això del canvi climàtic era una invenció d’en Soros i companyia, probablement tendria actituds masclistes, se sentira més a favor dels israelians que no dels palestins, i segurament votaria algun partit d’esquerres.

La ideologia aixopluga, però no ajuda a pensar. Agafem el mateix exemple que proposava Carlin. Que el canvi climàtic té, entre les seues causes, l’impacte de l’acció humana (fonamentalment de la indústria, de les indústries) no sembla que causi grans dubtes dins la comunitat científica internacional. Per tant, si més no teòricament, hom hauria de poder reconèixer el canvi climàtic, i l’impacte humà en aquest factor, i al mateix temps votar dretes o tenir actituds poc afectes a determinats col·lectius que reclamen els seus drets. Hauria de poder ser. De la mateixa manera, que s’hauria de poder ser votant d’esquerres i reconèixer que el conflicte àrabo-israelià no constitueix una batussa entre bons i dolents, sense matisos ni coses a comentar sense que automàticament t’etiquetin políticament (a partir de prejudicis inexorables). Dels matisos, justament, en sorgeix el pensament. Perquè, si les coses fossin tan simples, segurament la Humanitat no hauria eixit de les cavernes, ni hauria dut a terme cap de les descobertes fonamentals, ni hauríem avançat en els drets civils, si més no des del feudalisme.
Que les ideologies no ajuden gaire a entendre el món, encara que forneixin seguretats, ens ho mostren les paradoxes més a l’ús actualment. Qui havia de dir, als caps pensants (és una manera de dir-ho) de les esquerres europees, quan aixecaven la bandera de l’antiglobalització, en lloc preeminent, que personatges com Donald Trump o Mr. Tesla acabarien sent els adalids de l’antiglobalització? Quin antisistema holandès de manifestació de cada cap de setmana hauria imaginat que, sense saber com ni com no, Trump acabaria sent el líder del seu moviment, a nivell mundial?

Qui ens havia de dir, als que alçàvem la bandera del multilateralisme enfront del domini monocolor dels Estats Units, que aquesta bandera acabaria sent la de Putin, Xi Ging Pi i companyia? Quan els Estats Units han començat a mostrar ben clarament que abandonen el seu globalisme i que van mostrant que cada vegada optaran per tancar-se més (si més no durant aquesta legislatura), ens hem mogut cap a un món més democràtic? Ben al contrari: s’està veient un clar retrocés dels sistemes democràtics (encara que només ho siguin formalment), i avui hi ha menys països que visquin en democràcies liberals plenes que no hi havia fa un parell de dècades.

Convé, per tant, no deixar que una ficció qualsevol (sigui una doctrina, sigui una ideologia) ens impedeixi d’acostar-nos amb la ment oberta als fets que puguem observar. Sense aquesta ment oberta no hi ha pensament crític. I, sense pensament crític, senzillament, no hi ha pensament. I avui ens fa més falta que mai. Davant els que ens el volen coartar, o, directament, escapçar.