Lletres majors

Per això ara no record el nom del professor que deia, en un mitjà que no gosaria titllar de conservador, ans d’extremista, que totes les llengües són respectables, però no totes són iguals d’importants. I adduïa que el castellà té un fotimer més de parlants que no el català i d’altres llengües romàniques i que, per tant, no es pot remetre mai a la idea d’igualtat entre llengües. Perquè, venia a dir, en quina llengua es parlen un catalanista i un basquista? Per a ell, era evident que en castellà. Però jo he començat a buscar dins el meu cervell en què em parl (o m’he parlat) amb els meus amics bascos. I la veritat és que el castellà no hi és predominant. Amb l’enyorat Txillardegi ens parlàvem en anglès. Amb algun eurodiputat basc m’hi he parlat en català (conec una bona colla de bascos que parlen un català impecable, per raons diverses). Amb algun altre basquista de pro ens comunicam en francès. En fi, no veig quina lògica té la consideració d’aquell individu. Si jo no sé basc i el basc en qüestió no sap català, però tots dos sabem unes quantes llengües més, podem triar la que ens doni la real gana, no és veritat? O no va d’això, la llibertat d’escollir?

El mateix professor (pobra universitat espanyola!) parlava de literatures «majors» i «menors». No crec que arribàs a qualificar la nostra com a «menor», però se sobreentenia. I em venia al cap: amb els mateixos prejudicis que el profe en qüestió, quina hauria de ser, per a mi, una literatura «menor»? I, fent un exercici d’empatia pràcticament impossible amb l’individu, em vaig demanar: l’aranesa?
Analitzem-ho. La literatura escrita a la Val d’Aran quep dins un Vademecum Aranensis de grandària bíblica que els amics del Conselh Generau d’Aran em varen regalar fa una temporada. Record que havia publicat Ua naua vida enta Lisia, una peça de teatre meua en aranès, per com havia gaudit de l’aprenentatge de la llengua i la cultura de l’Aran, i per com me’n sentia deutor. Però mirem un palm més endavant: l’aranès és una variant del gascó (parlar de la Gascunya), que, al seu torn, és una variant de l’occità. Com ho són el provençal, el llemosí, el llenguadocià, el llemosí o l’alvernès. I la literatura occitana és, de totes totes, una literatura «major».

No m’entretendré en allò que tothom coneix (la fantàstica literatura trobadoresca, joia provençal de la cultura europea de l’Edat mitjana, en primeríssima línia literària del continent). Em limit a comentar dues pinzellades sobre la literatura que s’ha fet en occità des que la llengua es troba en una situació que va de la minorització a la ultraminorització. Per començar, tenen el Premi Nobel de literatura que la interferència espanyola sempre ens ha escamotejat a nosaltres: Frederic Mistral, emblema i far del felibritge provençal. Però, és Mistral una veu en el desert, una flor del desgel o quelcom de semblant? Ni poc fer-hi. Hi ha un raig d’autors en occità que, si l’occità fos una llengua plenament normalitzada, serien traduïts a moltes altres llengües i serien coneguts per qualsevol lector mitjanament culte, arreu d’Europa (i probablement del món).

En referesc, per exemple, a Max Roqueta, una mica posterior a Mistral i autor d’una obra ben destacable, en la variant llenguadociana. O a Robèrt Lafont, molt conegut entre nosaltres com a historiador, però també autor d’assaig (fora de la historiografia estricta) i d’obra narrativa. A Catalunya és un dels intel·lectuals de referència. També ho és per a la historiografia espanyola no estrictament arnada i carpetovetònica. Com potser no podria ser d’altra manera, coneixem bé el que ha escrit en francès, però tenim poc present la seua producció en llengua occitana. I qui no la té present, se la perd.

Més cap aquí, tenim autors com Ives Roqueta, un referent sobre els càtars i sobre la història de l’Occitània més mítica; Pèire Pessamessa, destacat poeta modern en provençal; Bernat Lasfargas, l’autor del genial «Disi Catalonha», un dels poemes més radiants que s’han escrit sobre la nostra cultura, des del seu Llenguadoc nadiu; Jan Dau Melhau, referent dins la literatura gascona o la poeta provençal Marcèla Delpastre, que ara mateix hauríem de tenir traduïda al català i promoure’n la traducció a d’altres llengües. Tots ells literatura de primera línia, de referència, de primer odre, de xampions lic, d’esplendor a l’herba, de treure’s el barret (i no precisament per llançar-lo al foc).
Per mirar de treure de damunt l’estigma d’alguna literatura suposadament menor, estic traduint al català Gnaziu Buttitta, destacat poeta en llengua siciliana.