Els kurds, amatents

L’única cosa que sembla clara és que, arran de la fi de la dictadura baasista, les relacions entre el nou govern sirià i Turquia estan en un bon moment. També va transcendir que, a redòs del canvi de règim, es varen produir incursions turques a la part nord de Síria (és a dir, al Kurdistan), concretament allà on les milícies kurdes controlen el territori. Al cap i a la fi, en una guerra com la que pateixen els kurds en la seua contra, gairebé tot va de control del territori.

No hem d’oblidar que el Kurdistan sirià ha estat l’escenari d’alguns dels experiments polítics més interessants que hem pogut veure al Llevant al llarg de les últimes dècades. Pensem, per exemple, en la república de Rojava, un indret governat per dones, on han anat a parar milers de refugiades, víctimes sobretot del nefast Estat Islàmic (sembla que en vies de desaparició o, qui ho sap!, potser senzillament de transformació). També hem pogut veure les peixmergues de les forces kurdes lluitant tant contra la dictadura baasista com contra els fonamentalistes islàmics que han assolat la regió.

Per tot plegat, no ens ha de sorprendre que, en un primer moment, la reacció de les forces kurdes a Síria hagi estat d’una extraordinària cautela. No se’n fien en absolut d’un nou règim que, amb aparença més democràtica que no l’anterior i amb una voluntat internacional bastant estesa de donar-li suport, està encapçalat per un antic combatent islamista. Ahmed al-Sharaa, conegut també com Abu Mohamed al-Golani (per seus orígens familiars als Alts del Golan, malgrat que ell va néixer a Riad, Aràbia Saudita), lidera un govern de transició, a Síria, que ha d’aconseguir, en un termini no crec que gaire concretament establert, que s’hi puguin celebrar eleccions lliures.

Segons destaquen diversos mitjans de comunicació d’arreu del món, al-Golani ha canviat la seua posició en relació a les minories que hi ha a Síria. De tothom és sabut que la posició d’Al Qaeda (i de l’islamisme radical en general) és completament contrària al manteniment de cap tipus de dret per a les minories nacionals o per a les minories religioses). A Síria hi ha una, diguem-ne (de manera poc adient, tot s’ha de dir) minoria nacional -la kurda- i una minoria religiosa (que fins fa no res constituïa la majoria del país): la cristiana. De com el nou govern aconsegueixi integrar-hi kurds i cristians i de com la que haurà de ser la nova constitució siriana el miri d’encaixar en aquell estat en sortiran moltes pistes sobre la política que realment s’hi portarà a terme.

Els senyals no són especialment afalagadors per als cristians. De les poques notícies que han transcendit de Síria des de la caiguda del règim anterior, pens que podem destacar la crema d’arbres de Nadal que algunes comunitats cristianes havien començat a exhibir, potser pensant que se’ls acostava un temps de més reconeixement, de cessament de la persecució i de bonança política. Ni que es tracti de cremes simbòliques, pens que les comunitats cristianes de Síria en degueren prendre bona nota.

Amb els kurds les coses no sembla que vagin gaire millor (tot i que ells compten amb alguns elements importants, incloent-hi material bèl·lic, per tal d’autodefensar-se). La bona sintonia entre el govern de transició sirià i el govern turc, liderat per T. Y. Erdogan, agreugen encara més la situació, i no fan preveure un futur fàcil per a l’establiment d’una entitat política autònoma kurda (que també pugui dur endavant algun tipus de necessària transició democràtica).

Mentre els kurds sota Síria estan amatents a veure què passa amb el nou govern sirià, els de Turquia continuen mirant de treure el cap sota la bota turca, els de l’Iraq miren de mantenir la seua precària (però única) autonomia i els de l’Iran campegen com poden el temporal que els afecta i que s’ha incrementat des de l’assassinat de Masha Amini i les consegüents protestes.