Desigs d’Any Nou

Seguint aquesta línia, m’atrevesc a formular alguns desigs d’any nou. Generalment, no es tracta de desigs que m’hagin vengut de sobte, sinó que estan covant des de fa temps. I, senzillament, ara em vaga d’expressar-los. Som plenament conscient que l’acompliment de la majoria d’aquests desigs no depèn de la meua sola persona, però miraré d’esmerçar-me també en l’expressió de desigs en l’acompliment dels quals hi pugui fer alguna cosa. Expressar desigs que no tenen res a veure amb un mateix tampoc no té, des del meu punt de vista, gaire sentit.

Desitj que comenci un debat, absolutament necessari, sobre el nostre sistema educatiu. Hauríem de decidir si volem continuar en la direcció en què hem anat fins ara, o si volem fer algun gir en els plantejaments més generals. No deman gran cosa: només parlar-ne. Parlar-ne obertament, sense tallafocs mentals i sense catecismes que coartin la lliure expressió d’allò que hom vulgui manifestar. Parlar-ne, al cap i a la fi, amb plena llibertat. El debat hauria de servir per definir quins són els elements fonamentals que hauríem de fixar en els programes educatius, quin temps hauríem de dedicar a cada matèria, quin paper haurien de jugar algunes matèries que a hores d’ara semblen bandejades, quina metodologia (o quines metodologies) caldria aplicar, i tot l’etcètera que calgui afegir-hi.

Se’n parla poquíssim, d’educació, i se’n parla fonamentalment des del catecisme d’una determinada secta pedagògica que imposa els criteris sense que la majoria dels professionals del ram se’ls qüestionin mínimament. Pens que és hora que això canviï. Desitj profundament que això vagi canviant, a mesura que vagin sorgint veus lliures que marquin el camí del debat. D’un debat que, ara mateix, no existeix.

Desitj que es temperi -i, en la mesura del possible, es reverteixi- l’individualisme cada vegada més ferotge que impregna la nostra gent. (I no em referesc a Eivissa, o a les Illes Balears, ni tan sols a Europa, sinó a tot l’Occident). Certament, els drets individuals resulten fonamentals per entendre els nostres valors col·lectius. Però no ens podem tancar en l’individualisme radical, perquè aleshores esdevenim tots més messells, més domesticats i més controlables. La mescla d’individualisme i consumisme que estam bastint resulta letal, especialment per a les generacions més jóvens. L’individualisme radical es pot revertir, o com a mínim temperar si hom es dedica a bastir ponts socials, a bastir relacions socials, a teixir, d’alguna manera, societat. (Dit siga entre parèntesis: va bé fins i tot per a la salut mental).

Som conscient que cadascú de nosaltres no hi pot fer gran cosa, alhora que ho pot fer tot. La comunicació en constitueix, des del meu punt de vista, un element fonamental. Segurament per la comunicació comença (o acaba, potser) tot plegat.

El primer desig i el segon va estretament lligats. El sistema educatiu, aparentment, està teixit al voltant d’una idea cooperativa, però la manca d’exigència porta, inexorablement, a l’individualisme. Concretament, duu a uns resultats que són, teòricament si més no, els contraris dels pretesos inicialment. La societat, teixir societat, requereix persones lliures, persones formades, persones capaces de pensar per elles mateixes, ciutadans amb voluntat d’exercir com a tals, individus capaços de superar-se a si mateixos, a través de la constància, de l’esforç i de la dedicació. Molt lluny tot plegat del que preconitza la secta pedagògica.

No voldria haver quedat massa predicador. Es tracta de desigs expressats amb la millor voluntat. Ep! Sense ganes d’empipar (ni de preocupar) massa ningú).