Que el comú de la gent entengui malament determinats conceptes, o que hi hagi confusió quan aquests poden significar més d’una cosa, es pot explicar perfectament. Però que suposats experts també s’hi emboliquin, com està passant contínuament, ja preocupa més. Segurament guarda relació amb el fet que cada vegada més es tendeix a l’especialització, cosa que fa que magnífics professionals en un ram concret puguin ser uns autèntic ignorants i uns incultes de set soles en qüestions més generals. Insistesc que allò que em preocupa és quan els professionals també s’erren, exactament igual que faria qualsevol ciutadà corrent, no especialitzat en un tema concret, havent-se fet mitja dotzena de cerveses, a la barra d’un bar.
Comentarem algunes d’aquestes confusions habituals, amb la intenció de posar una mica de llum a la foscor imperant. Aquí m’entretendré només en la confusió entre nació i estat, entre cooficialitat i doble oficialitat lingüística, entre legal i legítim i en el cacau que porta la tribu al voltant del dret d’autodeterminació.
Nació i Estat són dues coses diferents. Una nació es forja a través dels segles per una Història compartida, una llengua i una cultura comunes, si més no durant temporades també per unes institucions pròpies, i pel sentiment compartit de fer part de la mateixa comunitat humana. Els eivissencs, en el subconscient social, tenim la nació molt clara: aquells que formen part de la nació -catalans, valencians, mallorquins, menorquins, eivissencs, formenterers- són anomenats pel gentilici, mentre que la resta -els que no formen part de la nació- són forasters o estrangers. L’Estat és tota una altra cosa. Es tracta d’un organisme que ostenta, si més no teòricament, el poder legítim, la capacitat de coerció legal, els organismes que dirigeixen una societat determinada. Segons el filòsof alemany F. Nietzsche, l’Estat és el més fred dels monstres creats pels humans. Nació i Estat són dos conceptes clarament diferenciats. Hi pot haver nacions sense estat -els Països Catalans- i estats sense nació -Espanya-. Per posar només dos exemples que tenim a prop.
Cooficialitat lingüística i doble oficialitat lingüística no són la mateixa cosa. Podria parèixer que l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears estableix la cooficialitat, però ens hi ajustam més si deim que estableix la doble oficialitat. Perquè la cooficialitat, en principi, implicaria que qualsevol document només seria vàlid si estava en les dues llengües. El sistema de cooficialitat, imperant a molt pocs llocs del món, implica això: la validesa d’un document guarda relació amb el fet que, a doble columna, estigui en les dues llengües. Sempre. I, si no, no és vàlid. Entre nosaltres, emperò, el català és oficial i el castellà és oficial. Qualsevol document, siga en català o en castellà, té la mateixa validesa jurídica. I sempre pot estar només en una de les dues llengües oficials, que això no li treu cap garantia de validesa. Ara alguns ximples es dediquen a intentar aixecar-nos la camisa dient que el català és cooficial i el castellà oficial. Ja no saben què fer per establir jerarquies absurdes.
Legal i legítim no són la mateixa cosa. Fins i tot, de vegades, i la jurisprudència europea té molt a dir, en això, sobre l’espanyola, legal i legítim poden ser dos conceptes contradictoris. Avui dia, per exemple, al regne d’Espanya no és legal fer un referèndum com el que es va fer el 2017 a Catalunya, un referèndum d’autodeterminació. Però no és plenament legítim, si ho vol una part destacada de la població? Què posa o treu legitimitat a una proposta? El fet que sigui legal? Com es podrien defensar les minories -atenent a un dels pilars d’això que anomenam valors europeus-, si allò que és legal ja fos, immediatament, legítim? Adreçar-se en català a l’Audiència Nacional és plenament legítim, però no és legal. Parlar en català davant la sala no-sé-quantes del Suprem és perfectament legítim, però fins ara no era legal. Adreçar-se en català al teu cap militar quan optes per fer la mili és totalment legítim, però no és legal. Declarar la independència del teu país, si una majoria l’ha votada en un referèndum, és totalment legítim. Però no és legal, si més no en aquest regne. De vegades allò que és legítim i allò que és legal no té res a veure.
El quart exemple fa referència al dret d’autodeterminació, que alguns suposen -sense que ho hagi dit l’ONU, que és qui l’estableix- que està fet per a antigues colònies més o manco ultramarines. Deixem-ho aquí. Qui encara no n’hagi tret l’entrellat no l’acabarà traient, per molt que continuem explicant-nos. Esperam, sense més pretensions, haver contribuït a aclarir alguns conceptes que se solen confondre.
1 comentario
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
"Eu tô te explicando Prá te confundir Eu tô te confundindo Prá te esclarecer Tô iluminado Prá poder cegar Tô ficando cego Prá poder guiar" (Tom Zé,"Tô" / "Estudando o Samba" 1976) El irónico Tom Zé,que burló a la censura de la dictadura apostando por la ambigüedad con su portada del 73 ("Todos os Olhos") que,por lo visto, todavía suscita debates en torno a su intención original (bien clara,por otro lado).