L’exemple de Rosario Palomino

Na Rosario Palomino havia nascut al Perú i, com tants d’altres peruans, notava una necessitat de recuperació de les arrels. Era conscient que el Perú havia estat colonitzat pels espanyols, que hi havien imposat dret, costums, religió i llengua. Inicialment, era monolingüe en castellà, i notava a faltar aquelles llengües que es trobaven a les arrels del seu món. En emigrar a Catalunya, es va trobar una situació diferent. Com deia ella mateixa, el colonitzador era el mateix, però aquí el català tenia una força i una presència que no tenen avui les llengües ameríndies al Perú. Però, així i tot, de seguida va poder constatar que la llengua no era fora de perill. I va suposar que el català podria acabar com l’aimarà, el quítxua o d’altres llengües originàries de terres americanes.

Va aprendre català de seguida i va decidir utilitzar-lo amb tota normalitat. Ella mateixa ho explicava així de clar: el castellà és la meua llengua, però a Barcelona només parl català, fins i tot amb aquells que se m’adrecen en castellà (que són moltíssims) o que mantenen el castellà quan jo els responc en català (que ja no són tants).

L’activista peruanocatalana explicava que la molestava especialment el fet que, pel seu aspecte físic, indiscutiblement andí, molts catalans suposassin que no parlava català. «Ho vaig considerar una forma de racisme», va declarar. Suposar que, pel color de la teua pell o pels teus trets facials, no saps català constitueix una falta de respecte extraordinària, que només es pot edificar sobre la xenofòbia i el racisme. A més a més, explicava, si no em parlen en català, m’exclouen. És com si em diguéssin que no som d’aquest país, que no form part d’aquesta societat. La seua reflexió em recordava aquella al·lota colombiana que una vegada ens demanava, a un grup de catalanoparlants, per quina raó li amagàvem la llengua. Bé, els que parlàvem amb ella no l’amagàvem, però molts catalanoparlants sí que ho feien. I ho trobava, hi insistesc, una falta de respecte (o alguna cosa fins i tot pitjor).

D’altres persones del Perú residents aquí m’han comentat el «racisme soft» que perceben quan algú, per exemple, s’exclama que parlin tan bé el català. És res especial, em diuen, parlar en català, si vius en un territori de parla catalana? Té res d’estrany, si has estat anys escolaritzat aquí, que parlis el català pràcticament sense accent? No és el que fan els peruans que viuen a Alemanya amb l’alemany? Tant ens sorprèn la pura normalitat?

Na Rosario Palomino era psicòloga i exercia la seua professió a Barcelona. I, de manera prou hàbil, va aconseguir posar davant el mirall aquests catalanoparlants que, si veuen que algú és negre, o té trets asiàtics o porta vel, suposen que no parla català. Avui dia, en una societat oberta com la nostra, els trets visibles en un individu no en diuen res, d’aquesta persona. Actuar de manera normal vol dir no suposar que algú desconeix la nostra llengua, per algun tret que li observem. Si ho feim, ens deixam dur pels prejudicis, i molt sovent els prejudicis ens emboliquen la percepció i ens allunyen de la realitat. Són com beaces d’ase que no ens deixen veure allò que tenim al nostre voltant.

L’any 2010 na Rosario va tenir una topada greu amb membres d’un cos armat espanyol, a Barcelona, perquè no va voler traduir-los al castellà allò que ja els havia dit en català. Va donar per fet, com no podia ser d’altra manera, que un servidor públic (com ho és un policia o un guàrdia civil) ha d’atendre el ciutadà en la llengua que aquest esculli (si més no, entre les oficials). Per tant, té l’obligació, com a mínim, d’entendre qui se li adreça en aquesta llengua. (Dit sigui entre parèntesi, ens conformam amb poc: en un lloc com Brussel·les, qualsevol agent de l’ordre, abans de saludar-te, et demana si vols que parleu en francès o en flamenc. Aquí hauria de ser igual, atenent al que diu la llei). La catalana peruana va viure moltes situacions conflictives pel fet d’usar sempre i amb tothom el català. Ara ens ha deixat, però ens queda el seu exemple.