Les dues Espanyes

Veient l’espectacle que, des de fa una temporada, s’està representant a Madrid, em torna al cap aquella idea de les «dues Espanyes». Diguem-los la Blava i la Vermella, per entendre’ns, i sabent que ho simplific extraordinàriament. Ara la Blava fa temps que treu escumera per la boca, perquè el seu darrer primer ministre, Mariano Rajoy, va ser tombat en una moció de censura, a causa de la corrupció en què estava involucrat el seu partit. Com que la corrupció sempre constitueix un element a esgrimir davant el comú de la gent, ara els toca als de la Vermella. El sector blau ara usa totes les seues eines -per terra, mar i aire- per descavalcar el primer ministre socialista.
Les dues Espanyes compten amb elements prou diferents en el front de batalla. La Blava, per exemple, compta amb el suport de la majoria del poder judicial, especialment de les més altes esferes. Que el Tribunal Suprem vulgui encausar el Fiscal General de l’Estat no té precedent en aquesta batalla. I ara hi som, de manera descarnada i oberta. També té majoria en els sindicats policials, per exemple. I supòs que en tots els cossos armats, tot i que els més discrets, assortadament, callen i miren de passar-hi de puntetes (no sempre ho han fet així). La Vermella té més gent entre les professions liberals, i importants sectors d’una classe mitjana cada vegada venguda a menys. També entre els intel·lectuals i artistes, com passa a Hollywood. I, en els vots, perquè ara mateix els sectors de dretes no poden -si no és comptant amb els independentistes catalans més ferms- descavalcar el govern de l’Estat.
Avui dia, la major part de les decisions polítiques -i d’això ja en fa prop d’una dècada- no es prenen on s’han de prendre, que són els parlaments, fruit de la voluntat popular expressada a les urnes, sinó als tribunals. L’argument més ferm de les dretes per mirar de descavalcar les esquerres (torn a simplificar enormement) és que hi ha casos de corrupció que no s’aguanten, que tal o qual individu està imputat, que qui sigui ha de passar pel jutjat... L’ús de la judicatura per intentar resoldre qüestions polítiques senzillament ve a demostrar la incapacitat de cada «bàndol» de carregar-se l’altre on tocaria (a les eleccions).

L’Estat, en conjunt, no té remei fins que no se superi aquesta dinàmica. Històricament, han mancat liberals, persones més o manco centrades, gent amb capacitat de superar les bandositats que han marcat els fets més luctuosos dels últims segles. L’adversari és vist com a enemic, i en comptes d’intentar col·laborar-hi sempre s’intenta eliminar-lo. Això ha ocorregut de manera molt clara, invariablement, amb les nacions no assimilades a Castella. Catalunya, Euskadi o fins i tot Galícia sempre són vistes com l’enemic. I se’ls aplica, seguint Carl Schmidt, el dret penal de l’enemic. Però, ara mateix, també l’Espanya Blava veu la Vermella com l’enemic, i viceversa. I no dubten a usar tots els mitjans per mirar d’eliminar-lo. En aquest context, les nacions sense estat es decanten més per la Vermella (ja ho va dir Fuster, que «el País Valencià serà d’esquerres o no serà», perquè tota la dreta valenciana és antivalenciana), però el sentit comú ens vendria a dir que, en una batussa d’aquestes dimensions, el més intel·ligent és no ser per enmig.