El testimoni de Nàdia

Entrevistada per l’últim magazin XLSemanal, fa un repàs al que ella mateixa va haver de passar, sota l’Estat islàmic, i comenta la seua lluita actual per acabar amb la violència sexual com a arma bèl·lica (encara profusament utilitzada a diversos conflictes arreu del planeta).

Comencem dient que na Nàdia és jazidita i kurda, dues característiques no banals per entendre la seua situació. Els jazidites practiquen una religió molt més tolerant, liberal i benèvola que no els musulmans, siguin sunnites o xiïtes, que tenen al seu voltant. Així mateix, fan per manera de treballar per eradicar les diferències de tractament entre hòmens i dones, i d’advocar per sistemes democràtics al martiritzat Orient Mitjà. Això, per la part del jazidisme. Però és que, endemés, Nàdia Murad és kurda, és a dir forma part d’una nació sense estat perseguida per Síria, Iraq (en la mesura en què pot, que ara mateix no és gaire), Iran i, sobretot, Turquia. Els kurds són vint milions de ciutadans del Planeta Terra trossejats entre un grapat d’estats i perseguits pertot arreu. (Recordem la imatge, de fa un parell de setmanes, d’aquest mateix estiu, d’una diputada kurda sortint sagnant de l’edifici de la Gran Assemblea Turca -parlament de Turquia- on havia estat agredida per col·legues seus).

Als seus vint-i-un anys, na Nàdia Murad va ser segrestada, violada durant setmanes per dotze hòmens diferents i, finalment, venuda com a esclava sexual. Amb la derrota de l’Estat Islàmic va acabar el seu captiveri i va emigrar a Alemanya. Per enmig, havia perdut, assassinats, divuit membres de la seua família, entre ells sa mare. Fa poc s’ha llicenciat en Sociologia, i recorda emocionada que la seua mare sempre volia que estudiàs, i que va ser la primera de la seua família a completar estudis secundaris. Ara ha completat els de la universitat.

Comenta que, ara, encara, hi ha al voltant de dos mil vuit-centes dones i infants jazidites que continuen desapreguts, anys després de la defenestració de l’ISIS. A la població de Sinjar, els fonamentalistes islàmics varen assassinar, en una sola vegada, vuitanta-set dones. És important remarcar que l’Estat Islàmic va exercir una violència sistemàtica contra les dones, pel fet de ser dones. Al voltant d’aquesta població, gràcies a la iniciativa i als contactes internacionals de na Nàdia, s’estan reconstruint més de seixanta escoles (per a nens i nenes, indiferentment). En alguna d’aquestes poblacions, és la primera vegada en la Història recent que les dones i les nenes poden dotar-se de formació acadèmica. La majoria, ara mateix, no saben llegir ni escriure.

Na Nàdia Murad comenta que encara fa poques setmanes que es varen alliberar un grup de dones que, acabat l’Estat Islàmic, continuaven segrestades pels individus que les havien comprat durant aquell període de plom. Aquestes dones encara no havien tengut manera d’alliberar-se dels seus botxins. En aquest sentit, na Nàdia remarca la manca de voluntat dels estats d’acabar, efectivament, amb les xacres que va provocar l’Estat Islàmic. Durant aquests últims mesos, la seua organització està posant el focus en nous llocs on es pot estar usant la violència sexual contra les dones com a arma de guerra, com ara Ucraïna.

Efectivament, la violació com a arma no és res nou. «La violació sempre ha format part de les guerres», diu Nàdia Murad. «Ara s’està prestant més atenció a aquest crim de guerra perquè hi ha dones que en parlen. La violència sexualitzada també va formar part de l’atac terrorista a Israel.

Afecta le dones del Sudan, de la República Democràtica del Congo. Cap dona hauria de passar per això. Però grups com l’Estat Islàmic o Hamàs saben que no romandran en el poder per sempre. Per això cometen aquest tipus d’actes que queden gravats a les dones i en marquen generacions senceres».

En el marc de les estratègies de resolució de conflictes i de les tasques postconflicte, na Nàdia Murad ha ajudat diverses organitzacions a elaborar directrius per entrevistar les dones supervivents de violència sexual en entorns de conflicte bèl·lic. «És molt fàcil tornar a traumatitzar les supervivents amb una sola pregunta», recorda.

I un servidor de tots vostès s’ha permès de fer aquest petit homenatge a aquesta valenta dona el mateix dia que li arriba la notícia que a l’Afganistan, el Ministeri de la Virtut i contra el Vici (es veu que es diu així) ha prohibit que les dones parlin en veu alta pel carrer. No fos cas que se les sentís massa.