Un dilema policial

És evident que, si haguessin detingut Carles Puigdemont, el jutge que hagués ordenat la detenció hauria prevaricat. Però això sembla que no importa, perquè, al cap i a la fi, el poder judicial és l’únic que no compta amb mesures correctores si s’excedeix o si, senzillament, no compleix la llei. Però un policia -i aquí està la clau de l’assumpte i el problema del dilema- no pot complir una ordre que l’obligui a cometre una il·legalitat manifesta, per molt que aquesta ordre provengui d’un jutge, i per molt que el jutge sigui d’un altíssim rang.

Per tant, per molt que l’hi obligàs el jutge Llarena, cap mosso d’esquadra (ni cap policia nacional ni cap guàrdia civil) no hauria d’haver detengut Carles Puigdemont, el passat dia de Sant Ciríac. Perquè la detenció contravé la Llei d’Amnistia, aprovada pel Congrés dels diputats i, per tant, d’obligat compliment per a tots els jutges (Llarena inclòs).

També tenia un dilema de bones dimensions el conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena. Perquè, al cap i a la fi, ell és el cap de la policia catatalana. Què hauria passat, si Llarena hagués ordenat la detenció de Puigdemont i Elena hagués ordenat -al mateix cos policial- que no el detenguessin? A qui haurien hagut de fer cas, els mossos? Per mi, evidentment, la resposta és de primer de democràcia. Un ha estat elegit i l’altre no. Un pertany a l’executiu i l’altre no. Un compliria la llei i l’altre no. Per tant, no hi hauria hagut color. Però tampoc no tenc cap dubte que, com a mínim, la meitat dels mossos haurien estat inclinats a creure’s Llarena. El problema no va sorgir perquè el conseller d’Interior el va defugir (de manera inadequada a les obligacions del seu càrrec, entenc particularment, i sense entendre-hi gaire).

Certament, la investidura d’Illa parteix d’una taca profunda, que demostra les mancances del sistema democràtic en aquesta part del món: el cap de l’oposició, el número u de la llista del segon partit més votat a Catalunya no va poder intervenir en el debat d’investidura. I la policia catalana va muntar un dispositiu per detenir-lo que no és comparable ni amb el dispositiu antiterrorista d’aquelles vegades en què l’amenaça ha estat més grossa.

Això només pot passar perquè vivim en un estat (dit regne, encara que no ho hàgim votat) en què els jutges intervenen en política contínuament (en política catalana no hi han parat d’intervenir en els últims catorze o quinze anys, contravenint claríssimament el principi de divisió de poders). Un estat en què els jutges opinen sobre lleis que s’estan tramitant al parlament (com ha ocorregut, de manera ben visible, amb la Llei d’Amnistia). La cosa s’ha desbocat tant que hem pogut llegir, en aquest mateix mitjà, les consideracions d’un jutge sobre una qüestió tan específicament del poder legislatiu i de l’executiu com el del finançament d’una determinada comunitat autònoma, com si els jutges poguessin opinar sobre si les Balears (o Catalunya, o el País Valencià) han de tenir o no un Concert econòmic. Això només ho pot dir, i només ho ha de dir, el Parlament.

No va valer de res que Siófra O’Leary, presidenta del Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea, advertís els jutges espanyols que no havien de dir gall ni gallina sobre les lleis en tràmit (en referència òbvia a la Llei d’Amnistia). Se’n feren setanta trons. I no val de res que hi hagi una Llei d’Amnistia aprovada, perquè alguns dels exiliats per mor del procés d’autodeterminació de Catalunya continuen tenint a sobre ordres de detenció (il·legítimes, il·legals i, des del meu punt de vista, també immorals) que uns jutges rebels davant el poder legislatiu volen aplicar.

La qüestió, al cap i a la fi, és aquesta: què ha de fer un policia quan un jutge li dóna una ordre que manifestament contravé la Llei, i aquest policia n’és plenament conscient?