No mos desviem i entrem dins es Diumenge de Rams. A Vila sa cerimònia solemne se celebrava, i se celebra, a la Catedral. El bisbe portava i porta, una molt elaborada palma i, acompanyat per canonges i seminaristes, es fa una processó mentre, en llatí, es cantava aquella coneguda estrofa que ens diu que es al·lots de Jerusalem portaven rames d’olivera alabant el Senyor que anava muntat damunt un asenet, com mos recordarà es pas de la Borriquilla. Tant a Vila com al camp, sa palma o sa rama eren penjades as balcó o algún lloc de sa sala o des porxo.
A la tarda des Diumenge de Rams, a moltes parròquies del camp, se celebren es Passos que, com sabem, són catorze estacions o parades que es fan davant altres tantes creus que ja formen part des nostro paisatge patrimonial i rural.
Es Via Crucis, també, el podem celebrar a Vila es Divendres Sant es matí, desde Santa Creu fins a la Catedral i, a la nit, per sa televisió, podem assistir al gran Camí de la Creu que, desde Roma, amb s’impressionant Coliseu i es Foro, presideix el Papa.
Cadascuna de ses catorze estacions mereixeria unes reflexions. Naltros mos aturarem a sa cinquena i a sa sisena.
Es poble, a sa quinta estació canta:
A Jesús li dona ajuda
de malgrat el Cirineu;
per mes culpes merescudes
no voldré portar ma creu?
Es nostro protagonista era originari d’un lloc conegut com a Cirene. Tornava de treballar, cansat i acompanyat per dos fills i es va trobar amb aquella comitiva de condemnats que l’obligaren a carregar amb sa creu que portava Jesús. Com diu sa cançó, ho va fer de «malgrat», és a dir, de mala gana.
A naltros tampoc ens agrada massa carregar amb es problemes des altres. Cada dia, pes camí de la vida, hi trobam gent que necessita de sa nostra ajuda, que l’acompanyem a portar sa seua creu. Persones que dormen as carrer; que passan fam; que no coneixen ningú; que no arriben a final de mes; que han patit una desgràcia. Avui fan falta molts Cirineus. Hi ha feina per tots.
A sa sexta estació és una dona sa protagonista. Diu sa cançó:
Verònica compasiva,
eixuga el front sagrat,
de la sang, pols i saliva
amb que jo l’he profanat
Qui era la Verònica? Devia ser una bona dona a jutjar per lo que va fer. Avui en dia hi ha moltes persones i entitats que actuen com la Verònica. Eixuguen ses ferides, físiques i morals, d’altres persones. En recordaré, tan sols, tres: Mans Unides, Càritas i, sobretot, l’Església católica. Per cert, ja que esmentam l’Església, perquè si es parla d’ella, generalment el que més se sol ressaltar és allò negatiu mentres que allò positiu a penes es té en compte? No es valora sa feina que fa l’Església a hospitals, menjadors, escoles, universitats, leproseries, missions, manicomis i tants d’altres llocs i persones. Allí sí que en trobam de Veròniques. De sa seua mà s’ofereix una ajuda incommensurable als més necessitats de sa societat.
És cert que dins s’Església s’han donat mals exemples. Però una orenella no fa estiu. Ni encara que sigui una ardada.
Tan sols afegir, per acabar amb aquesta estació que, a Vila, teníem una capella dedicada a la Verònica. Ja ha desaparegut. Estava situada entre es seminari i ses monges tancades.
Hem acabat es Passos i entram dins es Dijous Sant. Tan sols a la Catedral se celebra sa missa crismal. S’oli es duia, no sé si ara també, d’una finca de Benimussa i es perfum que se li mescla, s’elabora a Vila. Sa cerimònia és llarga però molt significativa.
A la tarda el bisbe renta, eixuga i besa es peus a dotze persones. Fa uns anys que aquestos hòmens venien de l’hospital ubicat, llavors, a un fosc carrer de Dalt Vila.
Un moment molt esperat és quan s’encenen ses llums de sa Casa Santa. Sa capella està adornada amb tota mena de flors i candeles, però, entre tota sa decoració sobresortia –i ara encara– sa brulla. Un component embellidor que, segons s’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, és un element decoratiu de les cases santes consistent en llavors de blat o llenties posades dins un recipient, regat abundanment i guardat dins un lloc fosc per tal que, en néixer, tots es brots siguin blancs. I un detall curiós. Ses candeles de sa Casa Santa les fabricava, artesanalment, un home des poble, almanco a Sant Josep. Aquesta candela era sa que també s’emprava es dia de sa salpassa, posant-la damunt sa taula des porxo; i igualment s’encenía es costat des moribund quan rebia s’extremaunció.
Amb so Dijous Sant comença es silenci de sa Setmana Santa. Ses campanes no toquen. Ses ràdios tan sols emitien música religiosa. A ciutat sa circulació de vehicles estava prohibida per Dalt Vila i la Marina. Sa quietud tan sols era rompuda per s’extrany so que feia un instrument de fusta, una espècie de castanyoles, conegut com ses palitroques i que, a manera de campana, convidava a sa gent, pes carrers des poble, a assistir a ses cerimònies religioses.
I, des de 1502, dins sa torre de la Catedral, hi trobam ses maçoles, un rar aparell, també de fusta, que tenia sa mateixa funció que ses palitroques: cridar as poble per anar a missa.
També era costum, a Vila, que es Dijous Sant, a les dotze des migdia, es predicava es sermó dit de ses SET PARAULES. Rebia aquest nom per recordar-mos ses darrers frases que pronuncià Jesús instants abans de morir. A cadascun d’aquestos set mots es predicador li feia un comentari i, entre cada un d’ells, sa capella CORAL SANTA CECILIA, cantava, a vàries veus, set emotives peces religioses. Aquesta agrupació musical, sa més popular d’aquells anys i ja, malhauradament, desapareguda, havia estat fundada l’any 1944 pes religiós Bartomeu Tur Guasch, Fornàs, més conegut com Xomeu del Convent.
Ja que estam en es silenci des Dijous Sant i dins sa solitud de sa Casa Santa, hauríem de fer despertar sa nostra consciència i cumplir aquell manament nou que Jesucrist ens va donar ja fa més de dos mil anys: ESTIMAU-VOS UNS ALS ALTRES. I, estimar, vol dir ajudar a solucionar problemes. Estimar pot ser fer companyia a algun malalt. Estimar pot ser donar una llimosna a qui passa fam; estimar es visitar una presó. Donar una besada. I així una llarga llista.......
Un dia vaig llegir un llibre, d’on vaig copiar aquesta discutible frase, que em va deixar marcat: ‘El dia del juicio final no se van a enjuiciar nuestras creencias; ni nuestras observancias; ni nuestras pràcticas religiosas. Lo que Dios va a tener en cuenta serà nuestra humanidad, nuestra bondad, nuestra generosidad, nuestra estima hacia los demàs, aunque no piensen como nosotros...’
Vivamos optimistas y alegres –si nos es posible– pensando que Dios, si queremos, es nuestra compañía en esta peregrinación por la vida.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
De momento no hay comentarios.