Crec que la primera vegada que vaig veure escrit el terme ‘eretisme afectiu' va ser en un text en francès. En un clàssic de l'anticolonialisme, d'altra banda. Es tracta de l'assaig Peau noire, masques blancs (Pell negra, màscares blanques), de Frantz Fanon. Fanon era psiquiatre, i això li conferia un punt de vista molt interessant, en relació a la psicopatologia dels colonitzats. L'eretisme afectiu fa referència a la necessitat dels dominats de sentir-se estimats pels dominants. Dit d'una altra manera: ell havia observat, en coneguts seus de la Martinica o d'Algèria, que tenien necessitat de caure bé als francesos, de sentir-se valorats i reconeguts pels seus colonitzadors. És quelcom semblant al que ocorre, per exemple, en les dones maltractades. Moltes vegades, no només no denuncien els maltractadors, sinó que fins i tot tenen la necessitat que aquests individus se les estimin. I, si són maltractades, acaben considerant que en tenen la culpa i que, si fossin millors, els energúmens que tenen a la vora no les maltractarien.
En les situacions de colonialisme, hi ha molts fenòmens que, a països no colonitzats, si li ocorreguessin a un individu concret, serien considerats patològics. Però que, en afectar poblacions senceres, són vistos com la cosa més natural del món. Podríem parlar, en aquest sentit, de ‘patologies banals'.
A l'hora de documentar-me una mica més sobre la qüestió, vaig anar al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC) i vaig buscar la definició d' ‘Eretisme'. Hi trobam dues acepcions. Una: «Exaltació de les propietats vitals d'un òrgan». I segona: «Hipersensibilitat d'una part del cos». El terme psiquiàtric no hi és recollit. I tampoc no es fa cap referència a la seua aplicació en el camp de la Psicologia Social, que és el que ara ens ocupa.
Frantz Fanon va estudiar Psiquiatria, i va exercir com a psiquiatre, inicialment, a Lió. En les seues primeres passes dins la professió, va comptar amb un mentor també digne d'esment: el doctor Francesc Tosquelles i Llauradó. Tosquelles havia nascut a Reus, i havia militat al Bloc Obrer i Camperol i al Partit Obrer d'Unificació Marxista, durant l'època de la República. A l'exili, es va doctorar en Psiquiatria, i va exercir a França durant tota la seua vida. Arribà a ser una referència dins l'àmbit de la psiquiatria, a la República Francesa. I va ser precisament Francesc Tosquelles qui va ser el mentor del jove psiquiatre Frantz Fanon.
Com a català, Tosquelles ja havia observat que existeix una psicopatologia dels colonitzats, que mostren unes actituds col·lectives que no es poden entendre fora de la colònia. Canviar de llengua davant algú que ve de fora, acceptar uns cossos funcionarials aliens al país (que sovent fins i tot arriben a odiar-lo de tot cor), trobar com a ben normal la dependència exterior serien considerats comportaments estranys en un francès, però són ben habituals en un ciutadà de la Martinica o de Còrsega. Totes aquestes actituds, certament, les havia observat Francesc Tosquelles entre els seus compatriotes. I va ser ell qui li va fer observar a Frantz Fanon que existeix una psicologia col·lectiva que mostra comportaments anòmals, de manera regular, en tots els casos de colonització.
A les Illes Balears vivim en una situació pràcticament permanent d'eretisme afectiu'. Tenim un president del Parlament (encara, a l'hora d'escriure aquest article) que presumeix de tenir el certificat C1 de Català, però que usa habitualment el castellà en les seues intervencions en tant que segona autoritat de les Balears (en contra del que estableix l'Estatut d'Autonomia, per cert). L'acompanyen cinc i dos individus que solen tenir exactament el mateix comportament lingüístic. I tots ells formen majoria amb un partit que va guanyar les eleccions i en el qual l'»eretisme efectiu» ha esdevengut, ai las!, marca de la casa.
I en pateixen tots els ciutadans que van al metge, a les dependències policials, als jutjats, a qualsevol tipus de finestreta pública i no es comporten com ho fan els de Sevilla, de Càceres, de Lió o de Roma, en les seues respectives demarcacions. I no saben, pobrets!, que per molt que es vulguin fer perdonar els orígens els amos no es portaran millor amb ells que l'energumen que apallissa la dona.
4 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
Bernat JoanYo lo que veo es que hay un poco llemosín en tu fascismo catalanista .
Naïf, com sempre, tens raó. De Fanon, crec que l'encerta en el fet de dir que hi ha una psicologia col·lectiva dels colonitzats. Observant el capteniment dels eivissencs, ho feig contínuament reflectit. I això no se li pot negar, al marge de la resta d'exabruptes. Entre en Fanon i en Camus, em continuu quedant amb en Camus. IBZ79, et faig sebre que no cobr de la Generalitat de Catalunya, sinó de la Mutualidad de Funcionarios Civiles del Estado, o siga d'Espanya. I t'he de dir que trob el teu llemosí una mica acastellanat. Però deuen ser coses meues...
Colonización la que pretende Cataluña sobre las islas y Valencia, miserable apesebrado-y mantenido- de la Generalitat. Y no podéis soportar la libertad de las personas a no expresarse en vuestro dialecto del llemosín. Ni la lengua de las islas es el catalán - lo son el ibicenco y el mallorquín- , ni lo será nunca , por mucho que nos intentéis colonizar.
El @sr Bernat reconocía no hace mucho a Camus (partidario de la ética de la moderación y el rechazo a la violencia indiscriminada) como "un faro..." y ahora nos lleva a las sombras de la violencia de Fanon, cuyos libros firma en el prefacio Sartre "...hay que matar: matar a un europeo es matar dos pájaros de un tiro, suprimir a la vez a un opresor y a un oprimido..." ("Los Condenados de la Tierra") como respuesta a "Los Justos"...Me viene a la mente, como terapia, la universalidad del poeta panafricanista Gratien Midonet, que cursó filosofía y psycopedagogía en Francia,y su "Ven en lévé" de finales de los 70, inspirado en la nostalgia de la diáspora de Martinica, incluso adoptado por aquel movimiento independentista...o el fotógrafo Sebastião Salgado que tocó fondo en el horror de Ruanda y reforestó la hacienda familiar de su niñez como terapia...Podría emplazarle @sr Bernat en el café Procope, regentado en otros tiempos por una parte de mi familia que, afortunadamente, no fué masacrada por el FLN argelino, aunque sin olvidar que Napoleón dejó allí su sombrero en prenda, donde recordaríamos las palabras de Fanon "ese partido que afirmaba ser el servidor del pueblo, que pretendía favorecer el desarrollo del pueblo, desde que el poder colonial le entregó el país se apresura a conducir de nuevo al pueblo a su caverna" o tal vez recordaríamos la Abadía de Nuestra Señora del Atlas, en Tibhirine...