Bernat Joan i MaríIbiza25/10/23 0:31
TW1

El conflicte del Llevant mediterrani posa una vegada més la Unió Europea davant el mirall, accentuant-ne tant les contradiccions com la seua irrellevància. I hom podria adduir moltes raons tant per a una cosa com per a l'altra. Però segurament a molta gent també se'ls n'escaparia una de fonamental, que és d'ordre moral. Certament, la Unió Europea no acaba de consolidar-se perquè no funciona el fet de manifestar-se amb una sola veu, compartida pels diferents estats membres. S'ha vist amb la guerra d'Ucraïna, de vegades amb girs narratius sobtats i una mica inesperats, i s'està veient en el nou conflicte bèl·lic que es desenvolupa a l'altre costat de la mar nostra. Els diferents estas membres tenen un passat i els costa molt de treure-se'l de sobre. I tenen unes contradiccions internes, que gent com el ministre d'exterior rus, Sergei Lávrov, treuen a col·lació sempre que els ve de gust, i segurament s'ho deuen passar molt bé fent-ho. Perquè resulta molt difícil demanar als altres allò que no compleix un mateix.

La incapacitat europea de resoldre els seus propis conflictes porta a la paràlisi a l'hora de poder mediar en conflictes exteriors. I, com no podia ser d'altra manera, la paràlisi porta a la irrellevància. Com pot Europa defensar, per exemple, la integritat territorial d'un nou estat independent com Ucraïna, quan no compta amb mecanismes per resoldre els seus propis problemes de fronteres, a l'interior? Com pot apel·lar a la consolidació del dret d'autodeterminació -que no es tracta de res altre- a Ucraïna, quan no l'accepta per a les nacions sense estat de la mateixa Unió Europea? Aquestes coses el ministre d'Exteriors rus els les retreu sense cap problema, i no hi ha resposta possible. Com va poder experiementar Josep Borrell, en primera persona i en directe, davant en Lávrov.

L'any 2017 Europa va tenir l'ocasió de superar els seus plantejaments històrics, els que la porten a la paràlisi i a la irrellevància, i fer una passa endavant. La va tenir en el procés d'autodeterminació de Catalunya. La Unió Europea va decidir considerar-ho un «afer intern» del Regne d'Espanya, encara que la repressió de l'independentisme català suposàs trinxar diversos principis bàsics de la mateixa Unió. Això devia ser secundari, a l'hora de defensar la integritat territorial d'un dels estats membres. Quan allò que xoca és la «integritat territorial» i els valors europeus i els principis democràtics, s'ha demostrat que no hi ha dubte: prima la integritat de l'Estat. Però hauria pogut no primar. Els grans d'Europa (Alemanya, França, aleshores el Regne Unit) haurien pogut apostar per la democràcia, pels valors europeus, pel sistema liberal, i no permetre la conculcació de tots aquests valors. No ho varen fer i varen perdre una oportunitat. Com poden, ara, anar pregonant a Israel o a Palestina que les coses s'han de resoldre amb el diàleg, per la via pacífica, lluny de l'ús de la força? Quina capacitat moral tenen, per fer-ho? Com poden apel·lar al dret d'autodeterminació, si dins la Unió Europea no s'aplica?
Amb la qüestió catalana, Europa va perdre una oportunitat impressionant per fer-se forta i per poder ser un actor important a l'arena mundial. Entre la unitat d'Espanya i poder mediar a Israel, o a qualsevol altre lloc del planeta, varen escollir la primera cosa. Misèria pura.

Ara, emperò, un grup de diputats del Parlament europeu estan donant al conjunt de la Unió Europea una segona oportunitat. S'ha format -i pens que miren de fer-lo funcionar així com poden- un caucus a favor de la regulació del dret d'autodeterminació dins les fronteres de la Unió Europea. La idea inicial surt dels eurodiputats de l'Aliança Lliure Europea, però compta amb suports d'altres grups polítics (alguns dels quals amb forta majoria estatista i fins i tot antieuropeista). Es tracta, al cap i a la fi, de buscar maneres de resoldre els conflictes nacionals que encara hi ha plantejats, a través d'unes regles que ultrapassin l'ús de la força bruta o la raó d'estat (especialment quan la raó d'estat contravé els desigs majoritaris d'una població determinada). Es tracta d'establir mètodes democràtics per a la resolució d'aquest tipus de conflictes.

Aquest grup d'eurodiputats li forneix a la Unió Europea una segona oportunitat, una oportunitat de rectificar en els errors del passat i d'optar per la democràcia a l'hora de resoldre els conflictes en el futur. L'opció és bona a nivell intern, evidentment, però també de cara al món global, perquè si més no la Unió Europea es trauria de damunt una de les seues contradiccions més manifestes.