Frankl i el sentit

Posteriorment, alguns lectors em varen animar a escriure més sobre el tema i, dins les meues modestes possibilitats, m'hi he posat. I he acudit, com solem fer en aquests casos si ens queda mica de seny, a un dels meus referents per a aquesta qüestió. Em referesc al psiquiatre, neuròleg i filòsof Viktor Frankl. El nostre personatge hi va pensar molt, en part perquè va patir una vida molt dura, i en part perquè hi tenia predisposició i ment oberta.

Certament, la vida de Frankl va ser complicada. Llicenciat en Psiquiatria i doctor en Neurologia, va començar a exercir com a metge, de ben jove, a l'Hospital General de Viena (on va treballar entre l'any 1933 i el 1937). Llavors, emperò, les coses ja començaven a torcir-se, a Àustria. A Alemanya manava Hitler i tot apuntava que ocorrerien coses complicades, si no s'hi posava remei. I hi havia molta gent, també a Àustria, que no tenia cap ni un interès a posar-n'hi. De manera que l'Anchluss va acabar de facto amb la independència austríaca. Amb l'annexió a Alemanya es va dur a terme una política planificada de persecució dels jueus (Frankl ho era). Així, el nostre neuròleg només va poder treballar, entre l'any 1940 i el 1942 a l'Hospital Rotschild, l'únic de la capital d'Àustria on s'atenia els jueus. L'appartheid dins el sistema sanitari també funcionava. Com un rellotge.

Després d'aquest breu període, Frankl va anar a parar a diversos camps de concentració, entre els quals Theresienstadt, a Txèquia, i, finalment, va acabar a Auschwitz (a Polònia). Allà va passar per totes les penúries pròpies de les persones confinades en camps de concentració que finalment varen esdevenir camps d'extermini. Frankl era molt conscient de tot allò que passava al seu voltant. I, endemés, tenia unes extraordinàries dots d'observació, així com un do de gents sembla que extraordinari. Una anècdota basta per entendre el personatge: veient tothom tan brutalment abatut, al seu barracó del camp d'extermini, sense futur, pensant només en la mort immediata, se li va acudir de recórrer a l'humor com a teràpia. Va convèncer els seus col·legues de captiveri perquè cada dia, de manera rotatòria, anassin contants acudits. No hi havia dia sense acudits. Va introduir la teràpia del riure per fer front a una situació desesperada.

Als camps de concentració, Viktor Frankl va observar que aquells presos que havien trobat un sentit a la seua vida, alguna cosa que els transcendia a ells mateixos, ja fos en la religió, en la ideologia o en conviccions ètiques o morals, ho duien millor que aquells que es recloïen en ells mateixos. La duríssima experiència (que, a més, el va deixar sol, perquè va ser l'únic de la seua família i amics pròxims que va sobreviure) va posar les bases per a allò que l'ha fet passar a la Història. Acabada la guerra, durant molts anys va ser cap del Departament de Neurologia de la Policlínica de Viena i professor de la universitat vienesa. També va impartir cursos en un grapat d'universitats americanes, entre les quals les més destacades: Stanford, Columbia, Chicago...

Frankl és el pare de la logoteràpia. Aquesta orientació en el camp de la psicologia clínica es basa en la idea que les persones es mouen per «voluntat de sentit». Necessiten trobar un sentit a les coses i, a la base, també que la seua vida tengui un sentit. Pensem que Frankl va completar els seus estudis de Neurologia i de Psiquiatria amb els de Filosofia, branca del saber en la qual també es va doctorar. Bona part dels filòsofs del segle XIX havien pensat que la persona humana es mou bàsicament per «voluntat de poder». Així ho deia directament Friedrich Nietzsche i, indirectament, també ho corroboraven Marx i Engels, que consideraven que les relacions de poder (de base sempre econòmica) són les que imperen entre els humans. A principis del segle XX, Freud hi va introduir una variable nova: la «voluntat de plaer». Els humans no ens mouríem tant per motivacions de poder com de plaer. Volem, bàsicament, passar-nos-ho bé.

Frankl s'enfronta tant als que diuen que ens movem bàsicament per la voluntat de dominar els altres com els que afirmen que ens motiva bàsicament el fet de satisfer les nostres ànsies de plaer, i afirma que allò que ens mou és trobar un sentit a allò que feim. Davant la voluntat de poder i la voluntat de plaer s'alça la voluntat de sentit. Per això, L'home en busca del sentit ha esdevingut un clàssic.