Angela Merkel. | MICHELE TANTUSSI - Reuters

Fa uns dies, després de setze anys al capdavant de la cancelleria alemanya, Angela Merkel va acabar el seu últim mandat. Ha estat una cancellera que, sense cap dubte, passarà a la Història. Puntal de la Unió Europea en una etapa de grans dificultats, i referent polític per a molts, situats a la dreta i a l'esquerra, ha fet d'Alemanya la potència líder, juntament amb França, d'una Europa que (encara) es vol construir políticament. Així ho va reconèixer també el gran rival del seu partit i guanyador de les últimes eleccions, Olaf Scholz, actual canceller.

Angela Merkel constitueix, des del meu punt de vista, un exemple en molts aspectes. Amb els seus encerts i errors, ha sabut mantenir sempre una actitud ferma i clara davant les dificultats que s'anaven presentant, mai no ha amagat el cap sota l'ala ni ha mostrat aquesta tendència política tan embafadora d'eludir responsabilitats, i ha tengut mà ferma però també unes formes democràtiques impecables, en tot moment. No ha abusat del seu poder ni ha fet el fatxenda, com hauria fet en el seu lloc el gruix dels polítics de la riba nord de la Mediterrània. Tot això són mèrits.

I recordava molt especialment els mèrits de la cancellera alemanya sortint quan em vaig topar amb la manifestació, fa un parell de setmanes, de policies de diversos cossos, empesos per Jusapol i d'altres sindicats del seu mateix tarannà, manifestant-se contra la reforma de la Llei de Seguretat Ciutadana, popularment anomenada «Llei Mordassa». Si no vaig errat, tant si les dades de participació de la delegació del govern espanyol a Madrid (vint-i-cinc mil participants) eren bones, com si ho eren les dels sindicats convocants (més de cent mil!), deu haver set la manifestació de policies més gran que hi ha hagut a Europa en aquest segle (no sé si al món, perquè la meu capacitat de rebre informació no és tan gran, però resulta del tot probable).

Arribats a aquest punt, és molt lògic que el lector es demani què hi té a veure, la manifestació de policies amb la senyora Merkel. Idò bé: mirarem d'explicar-ho, perquè la cosa és bastant senzilla. Una de les dèries de la cancellera alemanya, al llarg dels més de tres llustros que ha estat al capdavant de la cancelleria, ha set la «desnazificació» completa del seu país. Per aconseguir-ho, ha treballat àrduament perquè no hi hagués cap tipus de biaix entre l'exèrcit o les forces de seguretat i la societat en general. I una de les maneres de detectar aquest tipus de biaix la vaig trobar, des del punt de vista de la Sociologia aplicada, d'allò més interessant. En una de les seues campanyes, el govern federal alemany va voler saber si hi havia diferència entre el comportament electoral dels policies o dels militars i el de la població en general. Considerava, ben lògicament, que, per servir el poble i estar-hi ben incardinats, els membres del cossos de seguretat s'havien d'assemblar com dues gotes d'aigua al comú de la població. Si hi havia diferències significatives, calia treballar per minvar-les tant com fos possible, a través de polítiques públiques encaminades en aquesta direcció.

Al Regne d'Espanya, malauradament, no s'ha fet res en aquest sentit. Per netedat democràtica, el vot dels membres dels cossos i forces de seguretat de l'Estat, o el dels jutges, s'hauria d'assemblar al màxim al de la població a la qual serveixen. Això vol dir que, a nivell de conjunt de l'Estat, hi hauria d'haver més policies i més jutges que simpatitzassin amb el PSOE que no amb el PP. Que n'hi hauria d'haver entre un quinze i un vint per cent que fossin de la corda de Podem. Que n'hi hauria d'haver més que simpatitzassin amb el PP que no amb Vox. I més partidaris de derogar la Llei de Seguretat Ciutadana que no de mantenir-la. I,encara més, en un estat plurinacional com el nostre, el segon partit més votat per jutges i policies a Galícia hauria de ser el Bloque Nacionalista Galego, el més votat al País Basc hauria de ser el PNB, i a Catalunya pràcticament haurien d'empatar els que voten el PSC, els que voten Esquerra Republicana i els que voten Junts per Catalunya. I, si això no ocorre, el govern que tengui les competències sobre els esmentats cossos i forces, hauria de fer tot el possible perquè, amb el temps mínim, això acabi passant. Per netedat democràtica, i per servei i coherència amb el que fan els ciutadans.

En fi, que el «govern més progressista de la Història» podria aprendre alguna cosa d'aquella senyora conservadora, filla de pastor protestant, amb un cert aire purità i poca fatxenderia personal, perquè va ser mil vegades més «progressista» na Merkel, almanco en aquestes qüestions, que no ho ha set mai cap govern de l'Estat espanyol, monàrquic o republicà, de dretes o d'esquerres.