Europa, Espanya i Kosovo

Com d'habitud, els càlculs els varen fallar, i avui Kosovo té reconeixement ple per part de la majoria d'estats del món, i per part dels organismes internacionals, ONU inclosa. A la Unió Europea, emperò, igual que la vaccinació, d'altres coses van endarrerides, en relació a la resta del món. Encara hi ha cinc estats dels vint-i-set que no han reconegut l'estat balcànic. Els estats en qüestió són Grècia, Xipre, Eslovàquia, Romania i Espanya. Existeixen diverses explicacions que ajuden a entendre per què aquests estats no han reconegut Kosovo. Grècia, Xipre i Romania són estats de majoria ortodoxa. I els ortodoxos solen posar-se al costat de Sèrbia quan Sèrbia té algun problema. No crec que a cap d'aquests llocs considerin que Kosovo tornarà a ser una “comunitat autònoma” dins Sèrbia (l'últim intent per retenir Kosovo per part dels serbis va ser convertir-lo en una mena de comunitat autònoma “a l'espanyola” intent que, òbviament, va fracassar). Endemés, tots tres estats compten amb situacions nacionals no resoltes. La part grega de Xipre malda per arribar a algun tipus d'acord amb la part turca de l'illa, que en restitueixi la aparentment impossible unitat. Grècia no ha resolt la qüestió macedònica. Macedònia ha esdevingut un estat (la Macedònia que formava part de Iugoslàvia), però no complet, perquè una part important es troba dins les fronteres gregues. Grècia, emperò, no només no reconeix que tengui cap tros nacionalment macedoni, sinó que fins i tot li nega la possibilitat de cap tipus d'autonomia. Ni de reconeixement lingüístic i cultural. Per la seua banda, Romania té al seu interior Transsilvània, on conviuen tres nacionalitats: l'hongaresa, la germànica i la romanesa. Lluny de reconèixer aquesta realitat, Romania tendeix a presentar Transsilvània com territori inequívocament romanès.

Eslovàquia (estat nou constituït a partir de la separació amistosa amb Txèquia) no ha paït tampoc la seua pluralitat nacional. Que els habitants de Kòmarom siguin majoritàriament de nació hongaresa no els acaba de fer el pes, i consideren que algun dia Eslovàquia pot arribar a ser, de facto, un estat mononacional. D'Espanya, què n'hem de dir?

“La independència de Kosovo és irreversible i el seu reconeixement seria beneficiós per a la normalització de relacions entre Kosovo i Sèrbia i milloraria i consolidaria l'estabilitat a la regió i facilitaria la integració europea de tots dos”, diu l'informe de Cramon-Taubadel. El text resulta interessant per diversos motius. El primer de tots és perquè afirma que la independència de Kosovo és “irreversible”. Dit d'una altra manera: si es pogués tornar endarrere, la Unió Europea faria per manera de tornar-la-hi. No feia falta dir-ho. Però igualment posa de manifest que, un cop produïda la independència, la Unió no s'hi oposa, perquè no resulta pràctic, ni tendria gaire sentit. En segon lloc, s'apunten els beneficis de la normalització de relacions amb Kosovo. I no només perquè la normalització sigui beneficiosa per als estats europeus, sinó també perquè ho és per a Kosovo. I per a Sèrbia. A què poden aspirar en el futur els dos estats? Bàsicament, a ser bons vesins. I això passa, en principi, pel reconeixement mutu. I, en tercer lloc, l'informe aprovat pel Parlament europeu posa de manifest la voluntat d'integració futura a la Unió Europea tant de Sèrbia com de Kosovo. Ambdós estats tenen acords de cooperació preferent amb la Unió. Que alguns estats europeus encara no hagin reconegut la república de Kosovo constitueix un entrebanc per a les negociacions futures.

Els eurodiputats amb passaport espanyol han estat dividits a l'hora de votar l'informe. PP i Podem ho han fet en contra, sense matisar el seu jacobinisme. Els socialistes han optat per l'abstenció. I Vox ha votat al costat de Puigdemont, Comín, Ponsatí, Riba i Solé a favor de l'informe. I, perquè no sigui dit, la selecció espanyola de futbol juga avui al vespre contra la de Kosovo en partit de classificació per al proper mundial.