Certament, consider que per dedicar-se a la política no fa falta mostrar cap títol universitari, ni passar cap tipus d'oposició ni fer cap examen. En política, els que examinen són els ciutadans. I el veredicte de si hom és apte o no ens el mostren les urnes. Resulten, en general, per tant, més que molestes les consideracions sobre si tal o qual polític té o no determinats títols. Un dels presidents més rellevants que ha tengut el Brasil no havia superat els estudis primaris (em referesc al gran Lula da Silva) i l'actual, que no sap fer una o amb un got, en té un parell.
Dit això, consider que hi ha una cosa que resulta absolutament imperdonable en una persona que es dedica a la cosa pública: que no sigui un autèntic malalt d'Història. Pens que ningú no s'hauria de dedicar a la política si no sent autèntica passió per la Història, si no n'ha llegit dotzenes, centenars de llibres. Si no s'ha empassat assaigs de mil pàgines com el de Fontana sobre els imperis o el de Fisk sobre geopolítica. Si no ha llegit els llibres de Churchill sobre l'Anglaterra del segle XVII o sobre les arrels del liberalisme, o almanco n'ha feullejat algun. Si no ha trescat en algun historiador alternatiu com Geet Mak al voltant de la Història d'Europa. Si no s'ha empapat de Raymond Carr, Gerald Brenan, Anthony Beevor, Tony Judt, Paul Preston, el gran Norman Davies... Però també de Josep Fontana, Jordi Salrach, Borja de Riquer, Enric Ucelay da Cal i un llarg etcètera que li hauríem d'anar afegint. Tampoc no em quadraria per cap costat si, sent eivissenc, no hagués llegit, posem per cas, la sèrie de Joan Marí Cardona, alguna de les Històries d'Eivissa que tenim a mà, les monografies d'Artur Parrón o d'Antoni Costa (almanco per saber d'on surten les nostres impressionants murades), unes quantes pàgines del nostre cronista modern Isidor Macabich, o algun article de Rosa Vallès o papers del seu mestre Vilà i Valentí. O una muntaranya més de llibres, monografies, assaigs, articles i papers que ara mateix deix de banda perquè no cabrien en un simple article d'opinió.
Pot algú dedicar-se a la política sense passió per la Història? La meua resposta és no. I no estic parlant de formació universitària, ni d'haver fet cap tipus d'estudis en aquest camp a nivell acadèmic, reglat, sinó d'haver-s'hi endinsat de manera autodidacta, cremant-s'hi les celles, treballant-hi àrduament, gastant-hi nits en vetlla, discutint-hi amb els amics, compartint-ho a clubs de lectura, comentant-ho amb d'altres malalts d'Història com un mateix. Com vols incidir en el futur, si o coneixes el passat? Té gaire més sentit, el fet de conèixer a fons el passat, que intentar modificar l'única part de la Història en la qual podem incidir, que és el futur?
La dedicació política, si és autèntica i noble, exigeix unes grans dosis de generositat. Els autèntics polítics, els que prestigien la dedicació, els que en tenen autèntica fusta són aquells que persegueixen el benestar de la gent, l'avanç de la societat, la justícia en les relacions entre persones, l'equitat a l'hora de valorar situacions diferents... Al cap i a la fi, es tracta de persones que donen el bo i millor del que tenen a fi i efecte que se'n puguin beneficiar el conjunt dels seus coetanis. De persones que busquen el bé de tothom. De persones que es desprenen tant que donen la seua energia al comú, al conjunt de la gent. Ep! Si realment són autèntics polítics, si no es tracta d'aprofitats que busquen l'espai polític per treure'n algun tipus de benefici personal, encara que perjudiquin una part dels seus conciutadans. O que s'hi dediquen, simplement, per anar atiant baixes passions. Que també n'hi ha, i de vegades no resulten gaire bons de detectar, a primer colp d'ull.
Dedicar-se a la política requereix algun tipus de desquilibri en la pròpia ment. Per això, molts dels que n'hem fet part ens reconeixement com a “malalts de política”. Es tracta de persones que busquen i cerquen, que tresquen contínuament per intentar entendre els fenòmens de les relacions entre societats, entre conjunts de persones, entre blocs i fronts, entre partits i països. Persones per a les quals res no els és aliè, i tot ho volen entendre: una revolta a Bostwana o a Birmània, la pujada del populisme a Letònia o a Eslovàquia, el sistema de repartiment d'escons a Iowa o a Arizona, la devaluació de la moneda a Malawi o al Brasil, els conflictes interètnics a Nigèria o a les tribus ameríndies del Quebec. Però també per què a Sant Joan de Labritja es vota més conservador que a Vila, o per quina estranya raó el PI s'ha consolidat a Mallorca però no ho ha fet a Menorca, o per quins set sous a Formentera hi arrelen opcions insularistes i a Eivissa no.
Però, com es podria ser «malalt de política» sense ser, al mateix temps, «malalt d'Història»? S'ha de llegir assaig a raig, i s'ha de reflexionar per què som aquí i no en un altre lloc, en un altre estadi o dins un altre marc cultural, mental, discursiu, analític... Si no es pateix d'aquesta passió, si qui es dedica a la política «passa d'Història» i «passa» d'intentar comprendre el seu temps, pot ocórrer com li va passar a una diputada de Vox: que confongui el Dia de les Illes Balears amb el Dia de la Conquesta Catalana d'Eivissa i Formentera. Al cap i a la fi, una forma de corrupció que sol passar inadvertida.
2 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
... aixó em recorda quan es nostro vicepresident li va regalar a n'es rei Felip VI uns CDs de sa serie "Joc de trons", ha ha ... va esser bona aquesta... no es història, però sa conya el devia deixar ben empipat...
No es que la señora de VOX confundiese el Dia de Baleares (cuya celebracion resulta casi tan aberrante como la del 8 de agosto) con la toma de Ibiza, por las armas, por parte de vandalos catalanes es que a dia de hoy son tan parecidos que se solapan.La Armengol tiene muchisimo que ver en ello.