Llengua i país

Per això resulta tan fàcil formar part de la nostra comunitat humana: adquirir la llengua en constitueix el passaport més segur.

Faig aquesta reflexió introductòria al comentari d'un creuament de dades interessant, fornit pel Centre d'Estudis d'Opinió i referit en exclusiva al Principat de Catalunya (malauradament, no tenim dades similars sobre les nostres Illes Balears). A Catalunya hi ha devers la meitat de la població que està a favor de la independència i devers la meitat que hi està en contra. (Dit entre parèntesis, per als que diuen que «la independència divideix», podem constatar que la unitat d'Espanya divideix aproximadament en la mateixa mesura). Les dades que he anat a cercar a l'estudi del CEO fan referència a l'ús de la llengua catalana entre els partidaris d'una opció o de l'altra. I les dades, des del meu punt de vista, són bastant concloents.

Entre els que s'autodefineixen com a catalanoparlants, un 73.4% votarien Sí a la independència en un referèndum d'autodeterminació tutel·lat per l'ONU o per la Unió Europea, celebrat pacíficament i amb resultat inapel·lable. Dels que es consideren bilingües, un 46.1 % votarien independència (també un 46% votarien No). Si això no és bilingüisme equilibrat! Entre els hispanoparlants, els que votarien Sí a la independència baixen a un 25.5%. I entre els que parlen com a primera llengua alguna que no siga el català ni l'espanyol, un 25.6% (just una dècima més) votarien a favor d'un estat català independent.

Vejats miracle! Les dades ens posen inexorablement davant els ulls la raó fonamental per la qual l'Estat espanyol fa tres segles que persegueix, tan implacablement com pot, l'ús formal, públic, oficial de la llengua catalana. I en persegueix l'ensenyament, la transmissió culta (i fins i tot, si les circumstàncies ho permeten, la mera transmissió generacional). La llengua constitueix un element clau a l'hora de definir-se en relació a què volen que siga Catalunya en un futur. Tres quartes parts dels catalanoparlants volen que siga un estat independent i tres quartes parts dels hispanoparlants volen que continuï sent una autonomia dins el Regne d'Espanya. O ni això. N'hi ha que directament optarien per la seua desaparició com a subjecte polític.

Fa més de dues dècades, el sociòleg Jordi Argelaguet va fer un estudi creuant la llengua en què havien estat escolaritzats els enquestats amb l'opció política que havien votat a les últimes eleccions. Dels que havien rebut la major part de l'educació formal en català en sortien tres quartes parts que votaven Convergència i Unió (d'aquell temps) o Esquerra Republicana de Catalunya, mentre que els que havien estudiat bàsicament en castellà tenien més tendència a votar el PSC, Iniciativa per Catalunya o, fins i tot, el PP. Vejats quin altre miracle! L'educació en català revertia en un vot més catalanista, mentre que l'educació en espanyol apuntava a un vot més espanyolista. Per aquesta raó, per la llengua i per l'escola, un govern de les Illes Balears va optar per atacar, per primera vegada des de la Transició, els avanços en la implantació de la llengua catalana al nostre sistema educatiu, encara que això suposàs fer-li perdre prop de la meitat dels punts percentuals a les pròximes eleccions dites autonòmiques. L'alferes Bauzá va preferir carregar-se la seua possibilitat de repetir com a president del Govern de les Illes Balears abans d'abandonar la seua croada contra el català a l'ensenyament. Perquè sabia que la consciència nacional, la consciència com a ciutadans de les Illes Balears, la voluntat d'autonomia (en els seus graus diversos, des d'això que tenim fins a la plena independència nacional) passa inexorablement pel manteniment, pel reforçament, per la projecció cap al futur de la nostra llengua nacional: el català. Diguem-li com vulguem, perquè no hem de renunciar de cap de les maneres a dir-ne eivissenc, mallorquí, menorquí... Com deia la campanya de la Plataforma per la Llengua, som deu milions que parlam eivissenc. Com deu milions parlam alguerès. O deu milions parlam valencià.

La diferència entre Catalunya, per una banda, i les Illes Balears i el País Valencià, per l'altra, és que entre nosaltres encara no hi ha tres quartes parts dels catalanoparlants que votin opcions sobiranistes en clau de país. Entre nosaltres, encara, una majoria dels catalanoparlants voten opcions estatals (i estatistes). Però resulta també evident que només s'ha de fer un clic perquè aquestes opcions canviïn. I les circumstàncies perquè el clic es produeixi són cada vegada més favorables. Malgrat que de moment no se sàpiga traduir en el camp de la representació política.