Contra s'infern fiscal

Rebre una herència a Balears és nou vegades més car que a Catalunya. Som sa tercera regió més cara, i per tant, una de ses més confiscatòries d'Europa segons un estudi publicat per sa companyia especialista en defensa jurídica ARAG. Només per darrere de sa Comunitat Valenciana i Cantàbria on encara és més gravós rebre es béns d'un familiar difunt. De res ha servit que es Govern Armengol hagi tengut es pressupost més alt de sa història —ja li hagués agradat a José Ramón Bauzá, qui va trobar ses calaixeres buides de doblers i plenes de factures i deutes—: no només no s'ha reduït es passiu, sinó que encara s'ha augmentat en més de tres-cents millons. I aquesta festassa la pagarem es ciutadans, amb so permís des buenistas de Moncloa.

Sa competència en s'impost de Successions i Donacions està cedit a ses comunitats autònomes. A priori, pareix que mos n'hauríem de beneficiar ja que això vol dir que a Balears, on tenim una bona situació econòmica, es podrien baixar impostos, ja que es nostros polítics —no naltros— tenen sa capacitat no només de baixar impostos, sinó d'establir bonificacions fiscals a ca nostra. ¿Quin benefici n'hem tret es ciutadans d'aquesta competència cedida a sa nostra taifa autonòmica? Que de 2012 a 2017 s'impost confiscatori de Successions ha pujat fins a un 44%. Això ha provocat que Balears siga una de ses comunitats amb més renúncies d'hereus per no poder pagar es impostos que s'Administració —es Govern Balear— mos imposa per rebre una herència d'un familiar.
Segons ARAG, per rebre una herència valorada en 300.000 € a Balears pagam 1.340 €, mentres que a Madrid paguen 252 €. Durant sa crisi, ses renúncies de famílies que no podien pagar una herència es van triplicar a Balears. De ses 335 renúncies en 2007 vam passar a ses 1.152 de 2014; un 343,9% més.

Que cada any 1.500 famílies balears hagin de renunciar a una herència és una autèntica vergonya que mos hauria fer alçar es cul des sofà i rebel·lar-mos contra es Govern. No només per enviar a fer punyetes es actuals pirates confiscadors que mos desgovernen, sinó també per exigir a n'Armengol que torni totes ses herències robades an es poble.
Ses renúncies d'herències procedeixen de ses famílies econòmicament més dèbils, d'una classe mitja asfixiada que veu amb pena com ha de renunciar an es patrimoni que es seus familiars varen aconseguir amb s'esforç i sa feina de tota una vida. Un patrimoni, moltes vegades amb un valor més sentimental que econòmic. Es dret a s'herència és un dret constitucional, i s'Estat —on s'inclouen ses autonomies— no té cap dret a robar-mos an es ciutadans es fruit de s'esforç d'uns pares que han fet feina tota una vida per deixar un futur millor an es seus fills.

Fa tres anys, Francina Armengol firmà una declaració amb so president de Múrcia on es queixava d'un “tractament injust” cap a Balears. Si fos ver que a n'Armengol li preocupassin es ciutadans d'aquestes illes, en quatre anys hauria suprimit s'injust impost de successions en lloc de pujar-lo. A un país on sa major font d'estalvi des 90% des ciutadans és sa casa o s'immoble que es compra, gràcies a s'infern fiscal en què es “Govern de la gent” està convertint ses Balears, prompte només es rics podran pagar una herència. Molt social i d'esquerres. I així tot.