Kurdistan Meridional: referèndum i resultats

El dia 25 de setembre es va celebrar el referèndum d'autodeterminació al Kurdistan meridional, actualment sota sobirania iraquiana. El referèndum no comptava amb el vistiplau de gairebé ningú, a la regió. Turquia s'hi oposava frontalment, perquè al govern turc són ben conscients que la major part del Kurdistan no és a l'Iraq, sinó a Turquia, que Erbil pesa poc al costat de Diyarbakir, la de les mil torres. L'Iran també s'hi oposava. Recordem que l'Iran compta amb l'únic territori kurd que ha estat formalment independent durant els últims segles: la fràgil república de Malia, als anys trentes. Evidentment, l'Iraq, en plena descomposició, també s'hi ha oposat, tot apel·lant a la Constitució iraquiana. No sé de què em sona, tot això. A tot l'Orient mitjà, per ser justos i exactes, l'únic país que ha donat suport al referèndum al Kurdistan meridional ha estat Israel. Algú podria pensar que Palestina, que també reclama l'autodeterminació, s'hi hauria posat a favor, però la cosa no va així. Tampoc va així en relació a Catalunya, per cert. També hi ha moltes més simpaties des del costat israelià que no des del palestí.
En general, els països vesins del Kurdistan i els que en tenen algun tros ocupat són radicalment contraris al dret d'autodeterminació. Consideren que els kurds no poden decidir per si mateixos. Fins i tot n'hi ha que consideren que no existeixen. A Turquia, alguna vegada m'han intentat convèncer de la inexistència del Kurdistan i de la llengua kurda. Parlen dels “turcs de les muntanyes”, i bajanades similars. En aquesta posició, hi ha un component polític, sense cap mena de dubte. Però també hi trobam un component de caire religiós. Els kurds són majoritàriament jazidites, i, en segon lloc, sufís. Així mateix, al Kurdistan hi ha una minoria religiosa cristiana prou important. Tant és així que, quan la voràgine de l'Estat Islàmic ha assolat bona part de Síria i de l'Iraq, molts cristians (dels pocs que han pogut fugir de l'horror i salvat la vida) s'han anat a refugiar al Kurdistan meridional. Fa dos anys la catedral de Santa Maria d'Erbil es va omplir de cristians procedents de Síria i de l'Iraq. Religiosament, per tant, els kurds són molt més liberals que no la majoria dels seus vesins.
En la batalla per la dominació dins el mon de majoria musulmana, l'Orient mitjà forma part del tauler d'escacs on potències regionals com l'Iran o l'Aràbia Saudita s'hi juguen l'hegemonia. A no tan gran escala com ho han estat històricament les potències europees, tant l'Iran com l'Aràbia Saudita són països colonialistes, que imposen a sang i fetge la seua força allà on troben algú més dèbil de qui poder aprofitar-se. Així, han contribuït a la guerra d'Iraq, però també tenen sempre agafada pels pèls la pau i la concòrdia a llocs com el Líban. Sense aquestes potències imperialistes, tot l'Orient mitjà avui dia estaria molt més tranquil. Ni els xiïtes ni els sunnites tenen cap simpatia pels herètics kurds. Tots voldrien, també des d'un punt de vista religiós, veure'ls esclafats.
Al Kurdistan meridional hi ha una zona d'exclusió aèria, des de la primera guerra del Golf, que els ha salvat de molts desastres, tot i que no varen poder evitar ser gasejats pel règim de Saddam Hussein. Des de fa un parell de dècades, emperò, de facto el Kurdistan meridional funciona com un país independent. I això li ha permès una certa prosperitat, en comparació amb la majoria dels vesins. Fa temps, en aquestes condicions, que els kurds sota sobirania iraquiana persegueixen la independència d'aquesta part de la nació kurda. I, per veure si la majoria de la població ho veia d'aquesta manera, el 25 de setembre es va celebrar un referèndum d'autodeterminació. Es tracta d'un referèndum que les diferents potències han vist amb recel. Només els americans hi donaven suport, inicialment, però fins i tot ara havien demanat que s'ajornàs. Els russos hi recelen perquè no controlen el que serà nou estat. I els turcs fins i tot han amenaçat amb la invasió.
Per les notícies que ens n'han arribat, els kurds han votat dins uns estàndards de llibertat més que acceptables. Hi ha hagut una participació ben alta: devers el 70% de la població del Kurdistan meridional. I el resultat resulta inapelable: 92.7% han dit Sí a la independència. Quin sentit té, intentar-la impedir a colp de constitució iraquiana o de tancs turcs? Algú ho podrà considerar un “problema intern” de l'Iraq? Què farà, la comunitat internacional, perquè es pugui dur a terme la voluntat del poble sense qui ningú hi prengui mal?