Ens en fan per salar

En PERIÓDICO de IBIZA Y FORMENTERA d'1 de setembre de 2015, el sr. Fajarnés ens assegurava que: «El Ministerio pagará lo que tenga que pagar, recuperará la concesión y la pasará a coste cero a la Comunidad Autónoma». El Batle ho reafirmava, fins i tot després de conèixer les contundents conclusions del Consell d'Estat (El Periódico de 28.11): «por el convenio inicial (se refereix al de 2005 que firmà el govern del PP), el Ministerio podría reclamar esta inversión al Govern, pero (ens tranquil•litza), por las conversaciones que hemos mantenido, no se contempla y se entregaría gratuitamente al Govern.». A la campanya electoral del desembre tot són flors i violes.

Finalment, el mes de maig 2016, el Ministeri cita el Govern a Madrid i li lliura la dessaladora. Reparem com ho explica el Ministeri (nota de premsa d'11 de maig): «El Gobierno de España desbloqueó la situación de las desaladoras de Menorca e Ibiza (...), asumiendo un coste», rebobinem aquí, perquè convé llegir-ho en bones: «asumiendo un coste de más de 44,7 millones, correspondiente al pago de la indemnización por la liquidación de ambos contratos». Qui és el subjecte de «asumiendo»? El Gobierno de España. Qui havia signat, aprovat sucosos sobrecostos i liquidat els contractes? El Gobierno de España. Però, ai las!, tan bon punt Rajoy és nomenat President, una de les seves primeres accions és reclamar al Govern els costos, i els sobrecostos.

Quan deien «asumir» volien dir bestreure? Segur que ho podien haver dit més clar. Ara el PP diu que tot és culpa del Govern, que s'ha deixat fer un «gol per l'esquadra»... una noció peculiar de la lleialtat institucional. Certament, en l'acord signat, el Ministeri retén la titularitat de la instal•lació i es reserva la possibilitat de reclamar, sense cap concreció: tractant-se de quantitats milionàries no resulta gaire seriós, si no tenim en compte que, informalment, i mediàticament, havien transmès, en dues campanyes electorals seguides, que no ho farien.

Als que pensin que, en aquestes circumstàncies, el Govern no havia d'haver rebut les dessaladores (i instal·lar-se en la irresolució permanent del conflicte, en plena sequera), potser se'ls escapa que això no el salvava de la reclamació de l'Estat, perquè aquest es vol rescabalar tant si el Govern accepta i explota les dessaladores com si les deixa a lloure. No és el conveni de 2016 el que justifica la posició de l'Estat sinó el de 2005, un conveni en el que Madrid (que ja tenia en marxa el projecte, unilateralment, des de 2002), ens «convida» a unes dessaladores, que ell fa i desfà, però en les que no fa comptes posar-hi un cèntim: el cost havia de sortir de les butxaques dels eivissencs, via tarifa, i una part en fons europeus. Precisament les salades repercussions que aquest sistema havia de tenir sobre el preu de l'aigua, i la poca disposició a pagar-lo, fins i tot per part dels entusiastes de les dessaladores, explica, en part, el desgavell de l'operació i perquè Bauzá/Company també es negaren durant tota la legislatrua a afrontar les connexions (un altre aspecte incomprensible de tot plegat: una dessaladora que no preveu la seva connexió a la xarxa...). De fet, la connexió no s'ha començat a tramitar, a corre-cuita, fins després de la «solució» de l'afer, cinc anys després de finalitzada la dessaladora.

És inconcebible que l'Estat se'n declari ara irresponsable quan n'és el protagonista: va imposar el model de les dessaladores en el Pla Hidrològic de 2001 sense haver-lo consensuat amb el Govern de les Illes Balears, i és qui ha contractat i executat les instal·lacions; per no parlar del greuge comparatiu (pensem, per citar només un cas d'actualitat, els mils de milions que pagarà - que pagarem entre tots, també els eivissencs- pel rescat de les autopistes madrilenyes).

Veurem com acabarà. Com a mínim, les cartes estan a la vista, després d'anys de jugar a conillons. La milionada que reclama l'Estat hauria de servir, com a mínim, per fer obrir els ulls sobre la fal·làcia de les dessaladores com a panacea miraculosa per al desenvolupisme i sobre com repercuteixen sensiblement en el preu d'un bé essencial; o sobre l'afició del PP a moure tracalades de milions en infraestructures que acaben en fiascos, i sobre en qui acaba pagant els «regals» de l'Estat a les Illes Balears.

A la llarga, voler seguir ignorant els costos (econòmics, socials i ambientals) del creixement a ultrança i permetre la befa i l'acarnissament de l'Estat, no pot anar bé mai. En tot cas, i molt més important que res: molts d'anys a tots.