La Unió Europea ha posat en qüestió, probablement, alguns dels seus principis fundacionals, a l'hora de tractar la qüestió dels refugiats que busquen asil entre nosaltres fugint, bàsicament, de la guerra de Síria. També n'hi vénen procedents de Líbia i de l'Iraq, tot àrees amenaçades o ocupades per l'Estat islàmic. L'Estat islàmic i el règim del dictador Al Assad són els principals enemics dels refugiats que intenten, molts d'ells infructuosament, fins i tot perdent-hi la vida, arribar a Europa.
A Europa, de moment, la por està vencent sobre els principis fundacionals. I no hem de banalitzar la por, perquè té fonament. En aquests darrers temps, el Daesh ha atacat durament diverses parts d'Europa, incloent-hi el moll de l'os de les institucions europees: la ciutat de Brussel·les. Per tant, la por té un fonament. Europa es troba al centre d'operacions del terrorisme autoanomenat islamista (per molt que a la residència de l'antic número dos del Daesh no hi hagués ni un sol Alcorà).
Però estam perduts, com a projecte de futur, si la por resulta més poderosa que els ideals sobre els quals s'intenta construir la nostra encara escarransida unió. Si ens començam a preguntar si val més que contenguem els refugiats o que entre els refugiats que entrin a Europa hi pugui campar algun terrorista, estam posant en qüestió allò que, maó a maó, hem anat construint durant més de mig segle.
De moment, a la Unió Europea, la por està guanyant la partida als ideals que ens varen encomanar els pares fundadors (per dir-ho en termes americans). I s'ha preferit fer un acord amb Turquia perquè aquest país euroasiàtic faci de mur de contenció dels refugiats (bàsicament sirians) que volen buscar asil dins la Unió Europea. Turquia hi ha vist una oportunitat, en diversos aspectes. D'una banda, aconsegueix un cert pressupost provinent de la Unió Europea com a pagament pels serveis prestats. De l'altra, Turquia reforça la seua aliança preferent amb la Unió Europea, amb la perspectiva futura d'arribar a esdevenir membre de ple dret de la Unió. Allò que devers l'any 2005 pareixia possible, que després es va refredar de manera més que alarmant, avui torna a recuperar-se com a projecte de futur. I l'actual govern turc hi veu una oportunitat per acostar-se una mica més a Europa. M'imagín que, en clau interna, el govern de Turquia també hi deu veure una oportunitat perquè Europa faci la vista grossa en qüestions de drets humans i perquè no els burxi l'orella en la qüestió del reconeixement del Kurdistan. En tot aquest fregat, certament, els kurds, una vegada més, en podrien esdevenir els grans damnificats. Però, en aquest sentit, Europa també estaria contravenint els seus principis fundacionals, si fomentava l'acostament de Turquia sense que es corregissin els dèficits en reconeixement dels drets humans i de la plurinacionalitat de l'Estat.
Mentre la Unió Europea bloqueja l'entrada de refugiats, països amb moltes menys possibilitats que nosaltres n'estan acollint a balquena. Sense sortir de l'àrea del Caucas i de l'Orient mitjà, els dos països que han acollit més refugiats procedents de Síria per cada mil habitants del propi país són Armènia i el Líban. Actualment, el Líban és un país que, relativament, se n'està sortint. No ha recuperat la condició de "Suïssa de l'Orient mitjà", però podria anar camí de tornar-hi. Armènia, pel seu cantó, és un estat amb pocs recursos. Aquesta mancança ve condicionada, com no pot ser d'altra manera, per la seua història. De cara al futur, Armènia pot decidir bascular cap a occident i cap a la civilització que va constituir el país o patir la sucursalització en relació a Rússia. Crec que decididament opten per la primera opció. Certament, a un país amb pocs recursos com Armènia, li resulta molt difícil d'acollir refugiats sirians. Però ho fan.
Entre nosaltres, mentrestant, resulta clamorosa la diferència de posicions entre Catalunya i Espanya. Mentre el govern de la Generalitat, sense competències en acolliment de refugiats, s'ofereix per acollir-ne, en un temps relativament curt, prop de cinc mil, el govern d'Espanya es fa el ronso per acollir-ne mil cinc-cents. Crec que no fa falta dir res més. Unes poques dades posen de manifest un caramull de contradiccions.
1 comentario
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
Toda esta cansina perorata para soltal el último párrafo la arcadia feliz catalana, bono basura y bajando, puesta otra vez como ejemplo de dios sabe qué. Eso si que es contradictorio.... Aunque a lo mejor siguen con la política iniciada por aquel otro desaparecido, atenten donde quieran menos en la "solidaria" cataluña. Bernat eres un plasta.