«Els vesins de ses Figueretes vengueren a casa a veure com s’arribava a la lluna»

A Dalt Vila, en Joan i els de ca seua no hi estaren gaire temps i quan ell tenia quatre anys es traslladaren a uns baixos d’un edifici que el seu pare, mestre d’obres, va construir al carrer d’Aragó, a prop de ses Figueretes. «Abans allò era fora Vila talment, només hi havia figueres», assegura en Joan ‘Partit’, que té tres germanes més petites que ell.

El pare d’en Joan va enganxar de ple el ‘boom’ de la construcció d’hotels i d’edificis a Eivissa. «Es varen fer molts de sous. El meu pare m’enviava a cobrar al banc talons de 300.000 pessetes. Érem molt afortunats».

En Joan era dels pocs al·lots de la seva edat que tenia bicicleta per anar a escola. «Anava caminant fins a Sa Graduada, però com que em cansava molt em compraren una bicicleta», recorda en Joan.
També assenyala com a ca seua tenien un dels pocs televisors del barri i que l’any 1969 tots els vesins s’ajuntaren a can Partit per veure l’arribada de l’home a la lluna.

De l’època de l’institut recorda a professors com Joan ‘Botja’ o don Mario. En Joan ‘Partit’ va continuar els seus estudis a València, on va estudiar Dret. «Quan tenia 17 o 18 anys havia de decidir si volia estudiar o treballar, i em vaig estimar més estudiar perquè treballar no m’agradava gaire», explica. No obstant això, en Joan no va acabar la carrera universitària «perquè vaig tenir problemes amb una assignatura. Me’n queden tres per acabar-la».

En tornar a Eivissa, en Joan va començar a treballar, però no va escollir l’ofici de son pare. «L’obra no m’ha agradat mai. Tenc vertigen i pujar a un pis alt m’apura una mica», assenyala.
En Joan també recorda les ‘guerres’ de xíndries a Sa Berenada cada dia de Sant Ciriac.

En Joan de moment és fadrí, tot i que no li han faltat pretendents. «A Cuba vaig conèixer una cubana, negreta del tot. Vaig embogir tant que la vaig dur cap a Eivissa. Els de casa no estaren molt d’acord. Va estar cinc mesos i després li va tocar anar-se’n perquè li varen caducar els papers de residència».
També va tenir relació amb una eivissenca, «que era de Sant Mateu, una pagesa verra. Em va preguntar per casar-nos quan només dúiem set o vuit mesos festejant. Eren 300 a sa boda, era una família molt grossa, mentre que naltros érem 30 i volia que pagàssim naltros».

Fins a la seva jubilació, en Joan de can Partit es va encarregar del seu negoci a l’avinguda de Bartomeu Roselló, la papereria Paperum. «Teníem diaris de pertot arreu. A vegades ens els duien tard i jo agafava sa meua Yamaha i anava a buscar-los a sa rotativa. Hi havia dies que els veníem tots». Eren altres temps per a la premsa escrita. Ara són els seus nebots els qui porten el negoci endavant.