Un cambrer gallec

El gallec l’han mantengut les classes populars, la gent del poble, la gent del carrer, les persones anònimes que, senzillament, fan vida en gallec. M’encanta entrar al bar Nariño (popular on n’hi pugui haver, amb els treballadors amb la pintura encara regalimant-los per les granotes, mentre fan unes cerveses al final de la dura jornada laboral) i que el cambrer se’m dirigeixi directament en gallec, amb tota naturalitat, cosa que sempre agraesc. I veure que, curiosament, s’estan mirant un partit de futbol entre Portugal i Xile. Teòricament, els gallecs haurien de ser neutrals. O, si fossin espanyols, anar per Xile. Però no, aquells treballadors que es fan les canyetes i es miren el partit van per Portugal. Pateixen si els portuguesos fallen un gol i escridassen l’àrbitre quan pita a favor de Xile. Amb tota naturalitat. I he de deixar constància que no és la primera vegada que ho veig en directe.

Al Nariño, la carta és en gallec, i ho són les indicacions a la pissarra. I ho és la llengua dels cambrers. I la dels tovallons de paper que et posen al davant abans de servir-te el plat. Amb tota naturalitat. Sense pretensions. A la catedral de Santiago la cosa ja és una mica més complicada. Per cada missa en gallec n’hi ha no sé quantes en espanyol. No fos cas que algun peregrí francès o italià no ho entengués tot prou bé.

De vegades s’ha fet servir el poble com a excusa contra la seua pròpia llengua. Alguns intel·lectuals, i em dol recordar-ho, a principis dels anys vuitantes, deien que no es podia parlar directament de galaicoportuguès com una sola llengua perquè hi hauria gent que no ho entendria. Qui no ho entendria? Entr en una marisqueria d’un dels carrers adjacents a la catedral de Sant Jaume i ho veig clar de seguida. El cambrer se’ns dirigeix en gallec. Mir de tornar-hi resposta. I continuam parlant català entre nosaltres. Ah! Sou catalans?, ens diu el cambrer. Som d’Eivissa, li precisam, sense desmentir ni confirmar la seua apreciació. Parlau català, continua el cambrer. Assentim. I continua: hi ha valencians que diuen que no parlen català (als eivissencs, per sort, ens bota), però això és una asenada. És com els que diuen que el gallec i el portuguès no són la mateixa llengua, rebla el clau.

Per què, idò, uns “intel·lectuals” o determinats polítics han d’escudar-se en “el poble” per separar valencià de català o gallec de portuguès? El poble ho té claríssim, aquí i a Galícia. Tots els nostres majors tenen ben clar que, per parlar amb algú de València o de Barcelona, no han de canviar de llengua. I que tothom s’entén sense problemes. Per tant, que valencià, eivissenc i barceloní són la mateixa llengua. De la mateixa manera que el nostre cambrer gallec té claríssim que el gallec i el portuguès són la mateixa llengua, diguin el que diguin els intel·lectuals i els polítics. O, per ser més precisos, molts intel·ledtuals i molts polítics, que tampoc no es pot ficar tothom al mateix sac de la ignorància volguda i la mala fe.

Record com, alhora que intentava separar gallec i portuguès, l’ínclit Manuel Fraga assistia en representació de Galícia a les trobades de la Lusitanidade, al costat del president de Portugal, del Brasil, d’Angola, de Cabo Verde o de Moçambic. Però a Galícia anva per Espanya. Els treballadors del Nariño, emperò, xalaven amb Portugal. El futbol no menteix.