Assetjament

La massa asilvestrada, amb sort en procés d’educació, té tendències naturals criminals, com diria Hobbes, encara que, en el fons del fons, tothom és bona persona, com diria Rousseau. Tots dos tenien raó. Normalment, individualment, tots som bona gent. Fins i tot els criminals més funestos tenen aspectes positius, i segurament un fons humà bo. Però la massa, que deia Elias Canetti, té tendència a fer aflorar els nostres capteniments criminals. Ho va analitzar molt bé en una obra clàssica –Massa i poder- que recomanaria llegir a tothom (no només als aficionats a la sociologia, a la política o a la història). Un individu bona gent, amb bon fons, amb un cor extraordinari, pot convertir-se en un vulgar criminal si es dilueix dins una massa.

I l’adolescència és una edat procliu al gregarisme més orellut. Els adolescents encara no tenen prou formació per no ser gregaris, i això constitueix un problema d’unes grans dimensions en una etapa en què s’està formant, de ple, el que serà la pròpia personalitat. Els adolescents encara estan construint la persona que seran en el futur. Hi ha qui diu que s’ha d’arribar al quart de segle per tenir aquesta construcció mínimament endreçada. El gregarisme propicia, entre els adolescents, que les víctimes puguin arribar a patir un setge brutal i silenciós. Basta marcar algú per alguna característica que l’allunyi de la massa: perquè pesi més quilos del compte, porti ulleres de got (o, senzillament, ulleres), vesteixi fora de les modes establertes, tengui algun tic, estudiï més del compte, tengui algunes dificultats per relacionar-se amb la resta, o tot el que s’hi vulgui afegir que pugui fer algú una mica diferent, perquè tot el pes de la massa enfurismada li pugui caure a sobre.

Actualment, amb les noves tecnologies, l’atac es pot produir de moltes maneres. Pot ser un atac directe, com ara els ous de les novatades. O un atac més subtil, quan un grup decideix fer el buit a un company concret per les raons que siguin. O absolutament transparent per als adults, quan es vehicula a través de les xarxes socials. Fins i tot ja tenim un terme en anglès per a aquest tipus d’assetjament: ciberbullying. Un estudi recent (obra d’ANAR i Mútua Madrilenya) ens diu que el setanta per cent de les víctimes del ciberassetjament són al·lotes, que el punt àlgid d’això es produeix als tretze anys, i que les víctimes normalment són persones d’allò més normal.

Abans ser víctima de l’assetjament produïa vergonya, i els que ho patien ho procuraven amagar. Ara es va destapant tot una mica més, i les víctimes no estan tan desprotegides (encara que cada any assistim al suïcidi d’algun adolescent que ja no ho pot aguantar més). I aflora a la literatura. L’escriptora Lolita Bosch, per exemple, n’ha fet una notable novel·la, amb tints autobiogràfics. Ella mateix explicava en un mitjà de comunicació que s’havia trobat un antic assetjador molts anys després i que, encara ara, li treia importància. «No sabíem que et fèiem patir tant», li va dir, abans de reblar-ho: «Tampoc no n’hi ha per tant. En fas un gra massa». No tenia en compte que és cadascú qui ha de dir si n’hi ha per tant o no.

Els autors de l’estudi esmentat aconsellen reforçar l’autoestima de les víctimes, perquè se’n puguin sortir. Jo també aconsellaria reforçar l’autoestima dels assetjadors, perquè normalment solen ser pobres desgraciats a la recerca de si mateixos, que no saben què volen ser de grans i que, immergits en la massa dels "normals", es permeten la llicència d’atacar els que no ho són. I així dissimulen les seues mancances, les seues inseguretats, les seues pors.

És important que el sistema educatiu pari esment del problema i es treballi adequadament, perquè els assetjadors d’avui poden ser els maltractadors de demà. En casos extrems, acabaran carregant-se la dona i després es llançaran per les penyes. La vida d’una persona hauria de valer més que això. I cadascú s’hauria de valorar més que això.