Identitat, seguretat i por

Els fets podrien fer part d’un curt surrealista. Els qui ocuparen l’habitatge ho varen fer a plena llum del dia, canviaren la porta davant membres de dos cossos de seguretat diferents (la policia municipal de Portmany i la guàrdia civil), sense que cap membre d’aquests dos cossos fes res tan senzill com demanar-los el permís municipal per fer una obra menor; varen escridassar el fill de la propietària, varen pretendre negociar amb ell no sabem exactament què, i, finalment, després d’un parell de dies de calma tensa, varen ser desallotjats per una colla de més de cent persones que es personaren davant l’edifici.

Tot seguit, tothom ha mirat de treure tallada de l’assumpte: el batle de Portmany (i el seu partit, en general) encolomant els fets a la deficient legislació actual. En cap moment no han discutit (ni s’han plantejat de posar mínimament en qüestió) l’actuació policial. «Si jo canvii la porta sense permís de l’ajuntament, em multen i em persegueixen», deia el propietari, «però si ho fan aquests altres no passa res». Com a mínim, s’hauria de qüestionar aquest petit detall. Els socialistes han vengut a dir que no n’hi ha per tant i que la llei ja està més o manco bé, tot i que hi han afegit algun matís. A l’esquerra del PSIB, el discurs ha estat més distant i fàcil: tot això ocorre pels problemes (de mica en mica, endèmics) d’habitatge (o de manca d’habitatge assequible) que patim a Eivissa. Però els que realment s’hi han rabejat amb alegria han estat els de Vox, que han alertat contra els okupes, contra la immigració (il·legal, se suposa), contra els que permeten lleis injustes (llegeixi’s govern de l’Estat i socis), i un llarguíssim etcètera. No ha servit de gaire la crida d’alguns dels assistents al desallotjament perquè ningú no miràs de treure’n tallada política. És molt naïf suposar que això seria possible.

Dit tot això posaré esment en una obvietat i en un detall. L’obvietat és que la propietat privada constitueix un element bàsic per al funcionament normal de les democràcies liberals. L’una i les altres han crescut paral·lelament. I és molt dubtós que l’una pugui existir sense les altres (si més no en les condicions en què la coneixem actualment). Com a ferm defensor de les democràcies liberals (no tenc clar que n’hi hagi d’altres), també som un ferm defensor de la propietat privada.

I ara anem al detall. El detall, per mi, són els càntics i els crits. Segons hem llegit en les cròniques dels fets, la gent, en un moment determinat, es va posar a cantar «Anàrem a Sant Miquel». I, a continuació, se sentiren crits de «Viva Espanya!» i «Viva el rei!». El detall em duu al títol d’aquest paper. El càntic de la cançó tradicional eivissenca (recollida per UC i reconstituïda per Ressonadors) era, des del meu punt de vista, una manera de dir que hi som, que som eivissencs i ho volem continuar sent, que tenim una illa que és nostra i que la volem mantenir amb la seua identitat.

Des d’una perspectiva politològica clàssica, podríem considerar que aquest càntic contrastava amb els crits apel·lant a un estat que no és nostre (i al seu cap). He de reconèixer, emperò, que la cosa no és tan senzilla. Perquè darrere els crits a favor d’Espanya i del seu rei hi havia una apel·lació a la seguretat. A una seguretat que, en el sentiment de molta de la gent que hi havia concentrada davant la casa del popular carrer de sa Xeringa, no es pot esperar ni de les lleis (alerta amb la desconfiança popular en les lleis!), ni dels polítics en actiu, ni d’això que, en termes més generals, en diríem el sistema. I, quan la por guanya el pols, la primera damnificada sol ser la llibertat. I la primera apel·lació sol anar a les màximes autoritats.

Tot això em duu a una reflexió final sobre la nostra història. Què hauria passat si els nostres representants al Compromís de Casp s’haguessin sortit amb la seua? Què hauria ocorregut si les Germanies haguessin sortit victorioses? Què hauria succeït si Felip V no hagués guanyat la Guerra de Successió? Què hauria passat si ens haguéssim estalviat la guerra del 36-39 i la dictadura posterior? Podríem accedir a una manera més nostra, més autèntica, més democràtica i lliure d’organitar-nos? (Però bé, totes aquestes preguntes no poden tenir resposta ni en un ni en cent articles com aquest).