Hablamos español i no ens examinam en català

La cosa parteix d’una denúncia d’una associació que es fa dir Hablamos Español. Abans es deien No Hablamos Catalán, però algú els degué fer observar que ufanar-se d’ignorància els feia encara més ignorants i varen decidir canviar-se el rètol. Com que dir-se No Hablamos Nada que No Sea Español hauria constituït un nik massa llarg, seguint l’economia d’expressivitat lingüística, varen escurçar-lo. I els va quedar així de lluït i llustrós. Idò bé, aquesta bona gent varen decidir queixar-se davant la justícia espanyola, al País Valencià, que alguns infantons eren obligats a examinar-se en valencià... en assignatures impartides en aquesta llengua. Mira que, si a Valladolid, posem per cas, els obligassin a examinar-se en castellà en assignatures impartides en llengua castellana! Quin abús, veritat?
Normalment, la cosa no s’hauria d’haver admès a tràmit, però a can Justícia l’hi varen admetre.

Sempre hi ha jutges per a tot, com dirien a la Comedia Dell’Arte! I, al final, hi ha una sentència que ha fet trempar la colla que no parla més que espanyol: diuen, si no vaig errat, els jutges del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, que no es pot obligar els estudiants a examinar-se en català, ni tan sols a assignatures impartides en aquesta llengua. Que tothom té dret a examinar-se en espanyol, i que això, en cap cas, no pot penalitzar els alumnes a l’hora de ser qualificats.

De seguida ha sortit na Gloria Lago, cap visible de l’associació esmentada, a dir que això senta precedent i crea jurisprudència arreu dels dominis de la corona espanyola. I que, per tant, ni a València ni enlloc on es parli alguna cosa diferent de la llengua que ells porten al rètol de la seua associació, no es pot «imposar» que els infantons s’examinin en cap d’aquestes llengües. Clar i ras: que si un al·lot rep classes d’Història de l’Art, a Santanyí o a Elx, en la llengua de Santanyí o d’Elx però es vol examinar en la de Bollullos del Condado, ho pot fer, sense que el professor (o la professora) hi tenguin res a dir. (No sabem si la cosa té torna, i què passa si un alumne de Quintanar de la Orden es vol examinar en euskera).

La sentència, com tantes d’altres, resulta completament absurda. Qualsevol professor que imparteixi una assignatura en llengua catalana ho té facilíssim per evitar l’atzagaiada judicial. Basta que qualifiqui sense fer exàmens. Pot dedicar-se, per exemple, a posar nota als alumnes a través de treballs. Que, en una assignatura impartida en català, lògicament, hauran de redactar-se en aquesta llengua. O, si no li mola això de corregir treballs, el professor pot escollir, posem per cas, de fer exposicions orals (no confondre-les mai de la vida amb exàmens), i decretar professoralment que aquestes exposicions es faran, invariablement, en la llengua en què s’imparteix la classe. Si no li agraden els treballs ni les exposicions orals, es pot centrar en els exercicis de classe. O en qualsevol altra via de qualificació que el professor (o tot el Departament sencer, és igual) considerin més adient.

Des d’un punt de vista estrictament pedagògic, trob completament erroni (els jutges, com que no són pedagogs, potser no ho entenen) que algú que rep una classe en català es pugui estalviar de demostrar que pot expressar allò que ha après en aquella matèria, en llengua catalana. Una de les competències que han de demostrar els estudiants, a l’hora de ser qualificats, en qualsevol assignatura, és la competència lingüística. Si jo explic, posem per cas, Biologia en català i els meus alumnes se’n poden examinar en castellà, no pot avaluar la seua competència en llengua catalana. O sí que ho puc fer. Fins i tot em puc permetre de suposar que no en tenen ni idea i que, per tant, d’acord amb el que diu el meu Projecte Educatiu de Centre, els he de suspendre.

Un bon professor ha d’avaluar la capacitat dels seus alumnes d’expressar-se en català. Digui el que digui cap tribunal de justícia. L’esperpent dels jutges ficats a pedagogs no pot embrutar mai la tasca dels professionals de l’Educació. Que, si compleixen amb la seua comesa, no els han de fer cas. Ni els en poden fer. Un bon professor d’Història, o de Biologia, o de Matemàtiques, o de Física i Química, o de Filosofia ha de suspendre els alumnes que siguin incapaços d’explicar (oralment o per escrit) en català allò que han après. I si l’hi saben explicar però no volen fer-ho, encara els han de suspendre més.