A quart d’ESO sense saber llegir

Llegint un parell d’entrevistes amb aquest professor, he pouat de la meua pròpia experiència un cas que, arribats a aquest punt, pens que mereix la pena de ser reportat. Va en la línia, i així ho pos per endavant, del que constitueix la tesi fonamental del llibre d’en Bardera.

Record que vaig detectar el cas fa devers deu anys. No es tracta, doncs, de res recent, ni ho podem atribuir a cap fenomen estrictament dels últims temps. El mal ja fa estona que coueja. L’alumne a qui em referesc cridava l’atenció per la seua indisciplina, pel seu mal comportament (ara en dirien «comportament disruptiu», en la novoparla impulsada per la secta pedagògica). No atenia a res, i de seguida que podia feia alguna gracieta perquè els seus companys riguessin, o es ficava amb el professor, o feia un crit sense solta ni volta... Es tractava d’un alumne al qual, aparentment, res d’allò que s’explicava a classe no li interessava poc ni mica. Un servidor de tots vostès es demanava com aquella criatura havia pogut arribar a quart d’ESO, que era on el teníem situat. Evidentment, havia passat curs amb totes les assignatures suspeses (o potser no totes, sinó la majoria; ara no record el detall amb exactitud). Només es podia (es pot) ser dos anys al mateix curs. Probablement algú l’havia aprovat per no haver de tenir cap enganxada amb equips directius ni amb la inspecció. A mi el cas em semblava especialment interessant, per la virulència de les seues actituds dins l’aula.

Fins que un dia -no va passar gaire temps, per sort- se’m va fer una llenca de llum: i si el problema era que aquest infant no sabia llegir ni escriure? Primer vaig pensar en alguna mena d’analfabetisme funcional, és a dir, vaig suposar que igual llegia només lletrejant i no entenia allò que llegia (cosa que els passa a molts alumnes que el nostre malaurat sistema deixa arribar a quart d’ESO i fins i tot més endavant). Parlant directament amb l’alumne, emperò, vaig descobrir, per dir-ho en termes monzonians, la magnitud de la tragèdia: no és que aquest jove -de setze o disset anys, ja- fos analfabet funcional, no es tractava que sil·labejàs i no entengués res del que llegia... literalment, era analfabet! Era a quart d’ESO i no era    capaç de llegir cap tipus de text (ni sil·labejant ni sense sil·labejar) i no era capaç d’escriure cap frase senzilla si agafava un paper i un bolígraf. Havia arribat a quart d’ESO -el darrer curs de l’educació secundària obligatòria- sense saber llegir ni escriure.

No fa falta dir que no vaig suposar que fos un cas únic. Si aquest infant, després de tretze o cartorze anys d’escolarització, a l’escola i a l’institut, no havia après a llegir ni a escriure, probablement n’hi devia haver més. A partir de llavors vaig deixar de descartar que hi hagués alumnes, a qualsevol nivell, que tenguessin un grau d’analfabetisme que pogués arribar a ser absolut. Perquè, no essent detectat, aquest al·lot hauria acabat tancant l’ESO i se li hauria aconsellat que no fes Batxillerat. Però ell, contra el consell del centre, hauria pogut decidir fer-ne. I ningú no l’hi hauria pogut impedir.

Vist el cas, i abans que la cosa agafàs massa volada, vaig trobar un cert retorn en persones de suport que es varen dedicar a ensenyar els rudiments bàsics de lectura i escriptura a aquest infant. Una persona jove, sense cap deficiència cognitiva ni res de semblant, pot aprendre a llegir i a escriure en poques setmanes. De mica en mica va anar descobrint un món de meravelles que fins llavors el sistema li havia tancat completament.

Perquè, atenció!, els alumnes -aquest cas extrem a què em referesc com a exemple i tot els que reporta en Damià Bardera-, en ser escolaritzats, tenen dret a aprendre. Tenen dret a aprendre a llegir i a escriure, a fer les operacions bàsiques, a conèixer quatre coses imprescindibles per funcionar. I sovent els és conculcat, amb el vistiplau de la inspecció i de totes les autoritats educatives.