Connectar (o no) amb la societat

Des del meu modest punt de vista, més propi de qui plasma la seua opinió als mitjans que no de qui ha estat capaç de canviar el rumb -especialment si ho entenem de manera una mica global- d’aquesta illa, em voldria permetre algunes observacions sobre elements necessaris per connectar amb la gent i aconseguir que una determinada mobilització no sigui un fracàs. Per tal d’analitzar-ho, com no pot ser d’altra manera, em remetré a les manifestacions històriques que s’han dut a terme a l’illa d’Eivissa.

La primera característica necessària és que el missatge ha de ser molt clar, i únic. Si a l’hora de convocar una manifestació hi ha un parell de missatges encreuats, la cosa va malamanet. Si n’hi ha mitja dotzena, resulta totalment impossible de gestionar-ho. La primera gran manifestació històrica d’Eivissa es va produir en la lluita per en defensa de ses salines. El lema era únic: «Ses Salines, Parc Natural». I no s’hi encreuava res més. Les persones que anaven a aquesta manifestació ho feien perquè les salines d’Eivissa i Formentera es convertissin en parc natural, amb totes les seues conseqüències. En aquell moment, s’hi hauria pogut afegir la reivindicació d’aprofundir en la democràcia, de reformar les Forces Armades, de no entrar a l’OTAN, d’avançar en les lleis civils més igualitàries, etc. Qualsevol d’aquests afegits hauria contribuït a afeblir el pes de la manifestació a favor de convertir ses Salines en parc natural. Perquè hauria retret els que pensaven que la monarquia parlamentària ja estava bé, els contraris a reformar l’exèrcit, els partidaris d’entrar a l’OTAN i els que trobassin que no s’havia d’anar tan depressa en determinades lleis civils.

La gran manifestació de l’etapa del govern de Bauzá també es va caracteritzar pel missatge clar i únic: els manifestants de les camisetes verdes ho feien pel català a l’ensenyament. Que el president balear havia volgut esmicolar. No hi havia, tampoc, missatges creuats. No hi havia cap conflicte internacional que també hi fos reivindicat, ni cap objectiu diferent enterbolia el paisatge comunicatiu d’aquella manifestació.

Ara no tenim clar si el missatge és que estam a favor del decreixement turístic o si, senzillament, hem de contenir el creixement. No sabem si ho focalitzam, com voldrien la patronal hotelera, el PP i l’esquerra més esquerra, en les xacres provocades pel lloguer turístic d’immobles diferents dels hostals i dels hotels, o si li donam un abast més ampli en què la crítica pugui arribar a tothom. Centram l’atenció en els jets privats i en els creuers, o en d’altres elements? Tot plegat forneix uns elements de confusió, de missatges diversificats i de poca consistència que segur que fa que molta gent que pot compartir la idea que s’ha d’aturar el creixement turístic no hi participi.

La cosa encara s’embolica més quan, en una manifestació sobre el turisme, s’hi mesclen qüestions com ara el conflicte armat que assola el Llevant. No és mesclar ous amb caragols, manifestar-se contra la massificació turística i alhora donar suport a la causa palestina? Podria entendre molt bé que es convocàs una manifestació a favor de Palestina, o una -més global- per la pau a l’Orient Mitjà, o una per la constitució d’un estat palestí al costat d’Israel, o el que qui convocàs trobàs més adequat. Però no ajuda a una causa ni a l’altra el fet de mesclar dues reivindicacions tan absolutament diferents en la mateixa manifestació. Contribueix a treure potència a la reivindicació (o a les reivindicacions) que es vulgui dur a terme.

Sobre estratègies de connexió i sobre eficàcia reivindicativa, no em puc estar de recordar el procés d’oficialització del gaèlic a la Unió Europea. La primera consigna era no mesclar aquesta reivindicació lingüística amb cap altra. Ara s’està veient encara més clar: l’Estat espanyol pot evitar que el català sigui oficial a Europa, senzillament, ficant el basc i el gallec al mateix sac.

Per sortir de la zona de confort i aconseguir més suport en la batalla per repensar el turisme a Eivissa, s’ha de començar per estratègies que permetin el màxim de participació. I no van en la línia portada a terme fins ara.