Consumisme i ganduleria

Els sistema educatiu ultraprotector i esmicolat en el pedregar de les emocions i tot un seguit de coses que despisten del que s’hi hauria de treballar porten a uns infants que no tenen més aspiració que la d’anar vestits completament a la moda, ser el màxim d’atractius per a la resta de jóvens, i comptar amb l’aprovació del grup. Per tant, no poden fer res no ja que estigui en contra de l’ordre establert, sinó que ni tan sols no se’n pot qüestionar cap aspecte (per molt secundari que, des d’una altra etapa vital, ens pogués arribar a parèixer).

Com que no hi ha cap esperança dipositada en cap sistema alternatiu, com que ningú no es qüestiona el mode de vida imperant entre nosaltres, el consum constitueix el centre de tot allò que mou el nostre jovent. Recorda d’alguna manera aquells romans decadents que s’atipaven com a lladres i llavors vomitaven, per tornar-se a atipar immediatament, i tornar a vomitar. Fins a rebentar. Els jóvens aspiren a consumir: a vestir roba de marca, espardenyes caríssimes, comptar amb tota classe d’això que ara en diuen gadgets per a qualsevol miniafició que puguin tenir, dur l’últim model de mòbil que hagi sortit al mercat, etcètera.

Per generar consumidors compulsius el sistema necessita fonamentalment adolescents i jóvens completament acrítics. I profundament individualistes. No importar-los el que els passi als altres constitueix un dels primers elements per poder-los dominar completament i fer-los fagocitar fàcilment pels mercats. Parafrasejant aquell «divertim-nos fins a morir», diríem que el sentit de la vida ha passat a ser, a la nostra decadentíssima part del món, «consumim fins a morir». Que al nostre voltant hi ha mil problemes que requereixen algun tipus de solució, que hi ha dotzenes de causes per les quals lluitar, que tenim munts de coses que ens podrien treure la son... evitem-les! L’individualisme ferotge que s’inculca en els nostres adolescents constitueix la base del seu control absolut. No es formen ciutadans, sinó consumidors. No tenim al·lots amb criteri, sinó jovenets que volen anar a la moda, vestir bé i que ningú no els pugui criticar pel seu aspecte.

El consumisme, idò, constitueix la primera pota, del tot elemental, de la nostra decadència. Avui dia molt pocs jóvens són capaços de distingir entre allò que és necessari i el que resulta superficial, entre allò que realment els fa feliços i allò que, senzillament, han de tenir, sense cap objecte ni propòsit. Aquesta pota ja corcaria prou la societat en el seu conjunt, però esdevé letal si va acompanyada d’una altra pota que també cultivam amb absoluta devoció: la ganduleria.

Tant des del sistema educatiu com de nombrosos nuclis familiars, s’accepta que els adolescents no treballin més d’allò que vulguin, que no facin res sense sentir-s’hi motivats, que no s’esforcin, sinó que gaudeixin d’allò que estiguin portant a terme. S’ha produït una denostació de la cultura de l’esforç que ha portat, senzillament, a l’acceptació de la ganduleria com la forma natural de relacionar-se amb l’entorn. Especialment entre determints segments d’edat de la nostra societat. Com que Europa ha de ser el balneari del món, i aquí hem d’oferir sobretot serveis i atenció al jubilat, deixem que els adolescents de l’Índia, de la Xina o dels Estats Units s’ho suïn, treballin de valent, es formin, investiguin, es belluguin i s’interessin pel seu entorn, perquè són ells els que han de comandar en el futur. Mentrestant, convertim els nostres en un ramat de ganduls sadollats de consumisme. Amb consumisme i ganduleria, dues potes nefastes, aconseguiran ficar-nos al pou on ens volen.