Llengua i inclusió escolar

Em vénen al cap les reflexions sobre aquesta qüestió pensant en l’acolliment lingüístic dels nouvinguts i les diferències, segons llocs d’Europa, on es duu a terme. A finals del passat mes de juny, vaig tenir ocasió de participar en el campus de Manresa de la Universitat Catalana d’Estiu, en una ponència sobre el tractament de la immigració a Flandes, al Quebec i als Països Catalans. Una part important del tractament de la població nouvinguda tenia a veure amb la qüestió de la llengua. A Flandes i als Països Catalans hi arriben cada any milers de nouvinguts que no dominen ni el neerlandès ni el català. El fenomen, en canvi, és més estrany al Quebec, perquè allà la «regió» té competències en immigració (no es tracta de competències federals del Canadà, sinó que el Quebec -i només el Quebec- té les seues, de manera que, a la resta, la immigració és cosa del govern federal del Canadà i al Quebec és cosa del govern del Quebec. Cent per cent). I el Quebec afavoreix la immigració francòfona.

Generalment, l’examen de coneixement del francès és previ al desplaçament del migrant a aquesta àrea del Canadà. Per tant, el Quebec ha de gastar un pressupost molt petit en acolliment (si més no lingüístic) de la immigració.

A Flandes i als Països Catalans, en canvi, sí que rebem migrants contínuament que no dominen les llengües pròpies d’aquests dos llocs. Però el tractament també resulta diferent en un lloc i l’altre, si més no pel que fa a les persones en edat escolar.

A Flandes, qualsevol migrant que hi arriba i no domina el neerlandès (pensem que, si procedeixen de llocs com Indonèsia o Àfrica del sud, és molt probable que ja el dominin), el primer objectiu que té és aprendre la llengua. Per tant, en el sistema escolar belga-flamenc, el primer any que un infant o un jove arriba al país només té classes de neerlandes. En un grup separat dels grups-classe regulars. A Flandes consideren que el coneixement de la llengua del país resulta del tot imprescindible per poder-se integrar regularment i en igualtat de condicions al grup-classe. Per tant, entenen que no es tractaria d’una política inclusiva, aquella en què infants amb deficiències en el coneixement del neerlandès fossin situats en grups-classe que funcionassin regularment. (Allà, certament, a diferència d’aquí, el cent per cent de les classes són en neerlandès, pertot arreu i sense excepcions, excepte pel que fa a les escoles estrangeres. Impartir classes en francès, dins l’àrea geogràfica flamenca, seria, senzillament, il·legal, i no tenc cap dubte que la inspecció educativa ho perseguiria de manera implacable).

Entre nosaltres, en canvi, s’intenta fer una combinació que no sempre ofereix bons resultats. Si més no, s’haurien de fer avaluacions objectives per saber quins resultats s’obtenen, d’aquest sistema que tenim en marxa. La tendència és a fer grups d’acollida -el conegut PALIC- amb els estudiants que acaben d’arribar i que no dominen el català. Ara bé, aquests grups solen tenir un horari restringit (moltes vegades no arriben ni a una tercera part de l’horari escolar dels infants nouvinguts). La resta del temps, aquests estudiants estan dins el grup-classe regular. Però ben sovent tenen un coneixement deficient de la llengua catalana, i això els porta a seguir les classes amb dificultat. O, senzillament, a no poder-les seguir de cap manera. Tenir-los en el grup classe regular quan encara no parlen i escriuen normalment en català es pot considerar com una política «inclusiva»? Segons les nostres autoritats educaties, sí. Segons les autoritats flamenques, no.

Des del meu punt de vista, un dels objectius fonamentals del nostre sistema educatiu -i, si més no sobre el paper, ja ho és- consisteix a aconseguir, en el mínim de temps possible, que tots els estudiants dominin les dues llengües oficials de les Illes Balears: la llengua pròpia, el català, i la cooficial, el castellà. Per això fa falta esmerçar-hi molts més diners i esforços que els que s’hi dediquen actualment. Al cap i a la fi, una part dels problemes educatius que patim parteixen de la manca de pressupost. D’altres, ens els cream nosaltres mateixos de la manera més absurda.