Sempre m’ha cridat l’atenció la manipulació periodística dels números. No em referesc a l’oferiment de xifres diverses segons qui les doni (pot passar, posem per cas, que els organitzadors d’una manifestació diguin que hi ha hagut deu mil persones i la guàrdia urbana n’hi posi dos mil), sinó a com s’interpreten de manera diferent fins i tot les mateixes dades. Faig aquesta reflexió analitzant, de manera comparativa, com un determinat mitjà escrit de Madrid compta setanta mil persones. Si aquestes setanta mil persones es manifesten a la Plaza Colón, a la capital del regne seu, és «una muchedumbre», «una gran concentración», una engentada, vaja. I la manifestació constitueix «un éxito total». Tot això sense usar ni un bri d’imaginació. Les mateixes setanta mil persones -xifra que tornen a donar ells mateixos- en la Diada Nacional de Catalunya són «un fracaso del idependentismo», la demostració que tot plegat «va a la baja», etc. Què ho fa, que setanta mil puguin ser alhora un èxit esclatant i un fracàs demolidor? Supòs que qualsevol amable lector d’aquest paper podrà treure’n les seues pròpies conclusions.
Parlam, fins ara, de dades absolutament objectives, de foto fixa, de número rodons. Però és ben cert que, en determinades circumstàncies, un quaranta per cent no és igual que un altre quaranta per cent. M’explicaré: resulta que, segons les dades estadístiques que forneixen les respectives administracions, Andorra té un percentatge de catalanoparlants prou semblant al que tenim a les Illes Balears. Però la situació del català no és, ni prop fer-hi, igual a Andorra i a les nostres illes. La raó és molt senzilla: a Andorra, malgrat els percentatges, l’únic idioma oficial és el català. De manera que tot allò que surti del govern, de les administracions, de la policia, etc, ha de ser en llengua catalana, obligatòriament. A les Illes Balears, en canvi, podem tenir, amb el ple suport del PP, per molt que el disfressin, un president que no usa la llengua nacional, que se la passa pel folre, que es passa per l’arc de triomf l’Estatut d’Autonomia i que atempta directament contra el nostre autogovern. I no passa res. Al mateix temps, a Andorra s’ha promulgat una llei que estableix que qualsevol persona, per mantenir la residència a Andorra, haurà d’acreditar coneixement de la llengua catalana.
A Andorra ho poden decretar perquè tenen un Estat, em dirà algú. Però tampoc no crec que hagués sét tan costós incloure una clàusula d’aquest tipus en els acords que Junts per Catalunya i ERC varen pactar amb el PSOE per investir president en Pedro Sánchez. En Sánchez hauria deixat de ser president perquè a Catalunya, al País Valencià i a les Balears s’exigís coneixement del català per poder-hi obtenir permís de residència? El que trob segur -i això sí que ens diferencia d’Andorra- que una mesura d’aquestes característiques no partirà mai del govern de l’Estat, no partirà mai de Pedro Sánchez. Si fos el nostre govern, no hi hauria cap problema, en aquest sentit.
Dels comptes andorrans, el que ara mateix em pica la curiositat és què faran els «influencers» espanyols que han posat el domicili fiscal al Principat pirinenc. Si volen continuar-hi tenint residència, hauran d’aprendre català. Si no, hauran de deixar-hi de residir (ni que sigui fictíciament). Ja m’agradarà veure el Rubius i el Yoyas i el que sigui (no sé si he posat bé els dos noms que em venien al cap): s’apuntaran a tot per la pasta i aprendran català? O tendrà més pes el xovinisme espanyolista i preferiran pagar alguns impostos a ca seua abans que posar-se a aprendre la nostra preciosa llengua?
Tornant a les xifres, de vegades un tot sol s’imposa a un grup gran, contravenint tots els principis democràtics. A les nostres universitats això passa molt sovent quan hi ha algun alumne, en un grup determinat, que no entén el català. De vegades la no coprensió d’un (que sempre el pot aprendre, d’altra banda) sol ser suficient perquè hi hagi professors que canviïn de llengua (fins i tot contra el parer d’una part de la resta dels alumnes). En aquest cas, no es compta. I un pot valer més que cinquanta.
Llegia tot seguit que hi ha un grup que es dedica a treure símbols independentistes dels pobles de Catalunya. Ho fan en nom de la democràcia, encara que, en aquestos pobles, hi ha aquests símbols perquè així ho ha decidit la gent que els hi ha posat (generalment, d’acord amb la majoria dels seus conciutadans). En què ajuden, doncs, la democràcia, les esmentades brigades?
En fi, com de tot, dels nombres se’n poden fer moltes lectures. La matemàtica pura no casa gaire bé amb l’activitat quotidiana. I les interpretacions esbiaixades suren tan bé com ho permet la potència de la pròpia autocrítica.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
De momento no hay comentarios.