Més drets com a minoria nacional?

Partim de mentides defensives com ara que tothom que viu i treballa a Eivissa és eivissenc. Deixam de banda si se’n considera, si ho vol ser, si té cap intenció de compartir determinats trets d’identitat i un llarguíssim etcètera. Aquesta consideració «pujolista», diríem, evita d’altres debats que potser podrien comportar algunes arestes. Ja se sap que els illencs, en general, som totalment enemics d’arestes i sotragades.

A uns quants països d’Europa -i en l’organigrama de la Unió Europea- hi apareix una figura que no surt per enlloc en el bagatge constitucional espanyol: les minories nacionals. No les hem de confondre amb les comunitats autònomes, ni amb les regions, ni amb res d’això. Agafem Itàlia com a exemple. El Tirol del Sud (en italià Alto Adige) compta amb una «minoria nacional» dins Itàlia, que són els germanòfons de la regió. Més avall, al Trentino, la majoria dels habitants són italianòfons, però s’hi poden trobar diverses minories nacionals: els mòquens, els zimbres, els ladins... reconeguts per l’Estat italià com a tals. Les quatre minories nacionals esmentades tenen dret a comptar amb un representant al Parlament europeu (que, per nombre d’habitants, seria impossible que el tenguessin), per ser-hi directament representades. I ningú que no pertanyi a les minories no pot participar en la votació d’aquest membre del Parlament europeu. A Polònia s’ha desenvolupat amb força un moviment perquè es reconegui els silesians com a minoria nacional (igual que ja hi són reconeguts, per exemple, els caixubis). De moment, unes sis-centes mil persones s’han apuntat a un cens en què reclamen la seua condició «nacional» de silesians (i no de polonesos, com diu el seu document d’identitat).
Entre nosaltres, l’autonomisme/regionalisme/nacionalisme no estatista ha viscut en la consideració que els catalanòfons som a les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià com els italianòfons al Trentino-Alto Adige, posem per cas. Sense donar per suposat, emperò, que les minories les formen els altres. Aquí ningú s’atreveix a parlar obertament de la «minoria nacional espanyola» que viu als nostres territoris, ni de la «minoria nacional francesa», ni tan sols de minories nacionals com la marroquina, o la romanesa, prou nombroses totes dues.

Però és obvi que les nostres condicions no són, posem per cas les dels italianòfons del Vèneto (en relació a les seues minories friülesa, eslovena, croata...). Perquè, malgrat tot el que es diu a diversos àmbits l’Educació no és íntegrament en la nostra llengua, ni tenim dret a adreçar-nos-hi a determinades administracions, ni tenim garantida la nostra presència a determinats fòrums. Què ocorreria si fossin tractats com una «minoria nacional»? En principi, ens podríem acollir a tots els drets que els Tractats de la Unió Europea tenen reservats per a les minories nacionals. Per exemple, se suposa que podríem tenir un diputat sobiranista a Madrid -i a Brussel·les!-, escollit només per aquells que ens consideràssim part de la nostra «minoria nacional» (sense que els altres ciutadans poguessin votar-lo). Amb la consideració de majoria «normal», els ciutadans de les Balears no tenim cap representant exclusivament nostre al Congrés dels Diputats, per exemple. Amb la condició de majoria «normal», avui és pràcticament impossible que els nostres fills tenguin un ensenyament exclusiu en català (cosa que sí que es reconeix com un dret de les minories nacionals). I no podem decidir ser silesians i no polonesos (per fer un altre paral·lelisme del tot elemental).

He de dir que, personalment, consider que, senzillament, hem de deixar de ser una nació sense estat, per poder ser ciutadans «normals» del nostre país, dels nostres països. No som partidari de passar a formar part de cap «minoria nacional». Però, com a mínim, hauríem de poder tenir el debat. I tenir-lo amb tota naturalitat i normalitat. Perquè així, si més no, enriquiríem una mica el nostre esganguilat sistema democràtic.