Mirar el País Basc (sense basquitis)

Ara propòs mirar una mica cap al País Basc, on varen optar, ja des del principi de la transició, per un altre model educatiu. Certament, allà es partia d’una situació molt diferent a la nostra: el percentatge de la població de parla euscàrica era molt més baix que no aquí el de població de parla catalana. La llengua s’havia perdut completament a grans parts del territori de l’antiga Bascònia. Però bé, hom va decidir d’establir quatre possibilitats, quant a ús de les llengües: un model d’ensenyament tot en castellà amb el basc com a assignatura, un altre de predomini del castellà, amb el basc com a llengua vehicular en algunes assignatures, un model de predomini del basc amb el castellà en algunes matèries i, finalment, un model tot en basc, amb el castellà com a assignatura.

Què en sortia, de cadascun d’aquests models? Del primer, en sortien hispanoparlants integrals que tenien alguna noció d’euskera. Entre ells funcionaven en castellà i no estaven gaire ben preparats per fer cap feina que requerís una certa competència en la llengua basca. Del segon model, si fa no fa. Del tercer, gent amb una mica més competència en basc. I del quart en sortia gent que sabia parlar en basc, i que també, efectivament, el parlava. El parlava, vull dir, fora de l’àmbit estrictament escolar. Perquè, al voltant de les ikastoles, s’hi va generar tota una xarxa social de lleure, d’activitat cultural i un llarg etcètera.

L’èxit de l’ensenyament en euskera ha vengut, finalment, perquè una gran majoria de la població, sigui quina sigui la seua llengua habitual, ha escollit el model d’ensenyament en basc. A àrees del País Basc on fa un parell de segles que no s’hi parlava euskera hi ha escoles i instituts que funcionen íntegrament en basc, perquè així ho han decidit els pares i les mares dels alumnes que hi assisteixen.

Comparativament, què tenim nosaltres? Teòricament, almenys un cinquanta per cent de l’educació en català, però es tracta d’una meitat bastant fictícia. No hi ha una inspecció que faci complir aquests mínims, ni, sobretot, que sancioni d’alguna manera els que no els compleixen. Tenim classes que teòricament s’imparteixen en català però en què els professors deixen que els alumnes intervenguin en espanyol, que hi prenguin els apunts i fins i tot, de vegades, que s’hi examinin. També, en aquestes suposades classes en català, deixen que els alumnes parlin entre ells en castellà, sense cap tipus de problema. En què quedaria, el suposat cinquanta per cent d’ensenyament en català, si hom decidís aplicar-lo amb un mínim rigor? Un vint per cent? Un deu? No ho sabem, perquè no s’han fet estudis seriosos sobre el tema. I dubt que ningú permetés que se n’hi fessin.

El que en surt, del nostre sistema educatiu, és clarament observable, socialment. Tenim uns patis de col·legis i d’instituts on pràcticament tot és en castellà. Els alumnes catalanoparlants són sotmesos a un prèssing tan gran per part dels seus companys de llengua espanyola, arreu majoritaris, que arriben fins i tot a dissimular la seua condició de parlants de la llengua del país. No hi ha estudiants que gosin mantenir el català en situacions en què hi hagi algun col·lega que parli castellà, encara que conegui el català i que s’hi pogués expressar sense cap tipus de problema. Parar l’orella a l’entrada (o sortida) de qualsevol centre educatiu, a qualsevol indret de les nostres illes, hauria d’encendre totes les alarmes. Totes les alarmes de qualsevol persona que estigui, per exemple, a favor de la Constitució i de l’Estatut.

De la comparació, a dia d’avui, en sortim fatal. Mentre hi ha un percentatge considerable de jóvens que usen el basc per comunicar-se entre ells de manera habitual, cada vegada costa més trobar al·lots que parlin, especialment en grups una mica grans, en la nostra llengua, a les Illes Balears.