La mediadora

Pens que és absurd no voler abordar qüestions fonamentals que tenen a veure amb el conjunt del país, dels nostres països, més extensament de la nostra part del món, i reduir tot el problema d’aquella capital de comarca al fet que és governada per la líder d’Aliança Catalana. La qüestió és: per què un partit a qui quasi tothom qualifica de xenòfob pot arribar a governar a l’ajuntament de Ripoll? Què ha passat perquè hi hagi eclosionat AC? Quin impacte han tengut els fets d’agost de 2017 perquè ara es pugui parlar d’una «extrema dreta catalana»?

Crec que no ens en sortirem ni amagant el cap sota l’ala, ni fent veure que no passa res, ni obviant de parlar sobre allò que està en boca de la meitat i part en l’altra dels europeus. Tampoc no ens en sortirem si pensam que trobarem la solució en algun catecisme existent (molt especialment, en aquests catecismes que habitualment no duen enlloc i que tant li agrada gastar a bona part de l’esquerra europea).

Per exemplificar una mica el que estic dient (o per mirar de fer-ho) posaré el focus en una persona -no l’esmentaré, però el seu nom ha sortit profusament als mitjans de comunicació, si més no durant la setmana passada, perquè pens que si algú no ha estat jutjat i declarat culpable no podem apuntar-li el dit- que hi feia de mediadora. En això de la mediació s’hi ha d’anar molt alerta, perquè qui fa de mediador (se suposa que entre una minoria i el poder) ha de poder tractar amb la minoria (és a dir, t’han de considerar com un dels seus), però ha d’acceptar (i treballar per imposar) els valors comuns compartits. Dit d’una altra manera: algú que faci de mediador entre els immigrats de Ripoll que són d’origen àrab i els poders públics ripollesos ha de poder connectar fàcilment amb els magrebins (ha de parlar àrab i, si pot ser, també amazic; pot practicar l’Islam; pot vestir a la manera islàmica, si així ho prefereix, etc), però ha de tenir clar que no es poden discriminar les dones, que no es poden discriminar els homosexuals, que hi pot haver ateus també dins la seua comunitat, etc. I que tothom ha de respectar tothom. Que el cap de família marroquí que té una filla lesbiana no ho ha d’haver d’amagar, ni ha de patir perquè se’l mirin malament a la mesquita, ni s’ha d’oposar que es casi amb la seua parella (si així vol fer-ho). Per posar només un exemple que m’ha arribat directament dins el mes de juny. I no era de Ripoll.

El mediador també ha de tenir clar que no pot practicar el «relativisme cultural» (és a dir, que no pot dir: ah, si duen burka és per la seua cultura, sense abans haver-se assegurat que la dona no ho fa perquè l’home l’hi imposi, o perquè no parlin malament d’ella a la mesquita, etc). A Europa tenim uns valors públics compartits i tothom ha de respectar-los. Si no, la convivència s’esquerdaria per tots els cantons.

Per mi, el problema no seria -si així es demostra- que la mediadora ripollesa tengués més de mil quilos de haixix i marihuana a ca seua, ni que hi amagàs un parell d’armes de foc. Tot això és peccatta minuta. El greu seria que hagués deixat que l’imam de Ripoll que teòricament va ser el cervell dels atemptats de l’agost de 2017 fanatitzàs els jóvens que varen cometre’ls. Que això passàs davant els seus ulls i ella no fos capaç de detectar-ho, ni hagués fet res per aturar-ho.

Que suposadament traficàs amb drogues no és res comparat amb el fet de normalitzar que hi hagi gent que pensi que imposar la Xaria és la cosa més natural del món, i que la llei de Déu ha d’estar per sobre de la llei dels humans. Que tengués un parell de pistoles del calibre que fos i una mica de munició per disparar-hi seria la xocolata del lloro si ho comparam amb el fet de ser cega davant allò que s’estava coent entre les persones amb les quals tractava normalment.

Al conjunt de les Illes Balears, la qüestió de com dur la mediació amb les minories constitueix (i cada vegada ho serà més) un cavall de batalla per al futur de la nostra cohesió social. I els poders públics han de tenir clar que qui faci aquest paper ha de poder connectar amb la minoria en qüestió, però també ha de ser fidel sense embuts ni emperòs als valors públics compartits.