Fa un parell (pagès) d’anys, en Joan Miquel Arenas, àlias Valtònyc, li va fer, de manera molt directa, aquesta pregunta a Joan Gaspart, empresari hoteler i antic president del Barça: «si tu simpatitzes amb el PP, com és que mos ajudes?». Sembla que en Gaspart no s’ho va pensar ni un moment (això diuen els testimonis), i de seguida va respondre: «els catalans ens hem d’ajudar entre nosaltres». La resposta és magnífica per diversos motius. N’apunt un de merament geogràfic i, d’altra banda, també nacional: és fantàstic que respongués això, el principatí, a un jove de sa Pobla (Mallorca). No va dubtar ni un moment que els poblers fossin igual de catalans que ell mateix. Un altre motiu per remarcar la resposta és que l’expresident del Barça va posar per davant de la ideologia el fet d’ajudar unes persones que eren perseguides pels poders públics (en aquest cas per la mal anomenada Justícia espanyola). Lluny de les idees dels perseguits, l’home no va dubtar a posar un hotel seu a disposició dels exiliats, a Brussel·les, per començar a passar el tràngol, si més no, més còmodament.
No sé si en Joan Gaspart és cristià o no, però la seua actitud va ser infinitament més cristiana que no la dels dirigents de Vox, del PP o del Partit Socialista.
En l’ànim de Joan Gaspart hi devia haver, com no podia ser d’altra manera, enyor d’aquell PP que va segellar amb CIU el Pacte del Majèstic. Un PP, liderat aleshores per José María Aznar, que s’havia arribat a replantejar -tot posant els cabells de punta a n’Aleix Vidal-Quadras- de liquidar el PP del Principat i donar suport a CIU en aquella demarcació. En aquella proposta, no hi havia sinó un seguiment del que fan els conservadors a Alemanya: la CDU es presenta a tota la República federal excepte a Baviera, on el referent és la CSU. Potser sí, que la CDU és un partit «nacional» alemany, però no a Baviera. Per cert.
Una proposta d’aquest tipus crec que, fins a dia d’avui, des de la mort del dictadoretxo, no l’ha feta ningú més que el PP. I tendria molt de sentit, també a la part esquerra. Si, posem per cas, a Galícia, el PSG-PSOE agafàs el BNG com a referent, l’esquerra guanyaria sempre les eleccions gallegues. I el galleguisme de tots plegats augmentaria molts enters. De la mateixa manera, si el PSC es diluís dins ERC, l’esquerra nacional també es faria més forta a Catalunya. De manera contundent.
La idea d’un PP que no es presentàs a Catalunya i que deixàs tot el camp a CIU es va descartar, emperò, entre d’altres coses perquè segurament el mateix Josemari no se l’acabava de creure del tot (encara que, a nivell molt privat, sembla que va ser ell el primer de formular-la). Però, sense cap mena de dubte, el Pacte del Majèstic va suposar avanços importants en l’autonomia de Catalunya. I va ser Aznar el de signar-los.
Tot plegat se’n va anar en orris quan Maragall va fer l’últim intent d’encaixar democràticament Catalunya dins el Regne d’Espanya. Em referesc, naturalment, al nou Estatut, que el PP va dinamitar, amb la connivència del Poder Judicial i amb la col·laboració necessària del PSOE. Aquell episodi va esberlar el vell PP i va donar el tret de sortida a la nova dreta espanyola, més vella i arnada que mai, també més ferotge. Com deia el nostre expresident Cristòfol Soler, en una entrevista concedida recentment, podem dubtar fins i tot que avui, passades quatre dècades, es pogués aprovar l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, en els termes en què es va fer en el seu moment. Acceptaria el PP d’ara com va acceptar la dreta d’aleshores l’oficialitat del català i la consideració de llengua pròpia de les Illes Balears? Votaria a favor de l’actual Llei de Normalització Lingüística, fins al moment no modificada pel Parlament, però deixada de banda sistemàticament per si més no dues formacions polítiques d’aquest mateix Parlament?
Quan en Joan Gaspart responia a en Valtònyc, ho feia des de l’esperit d’aquell PP regionalista, de tarannà cristià, allunyat de la crispació sistemàtica i de l’estripament esportiu de la legislació vigent, incloent-hi la Constitució i els Estatuts d’autonomia. En Gaspart enyorava una dreta civilitzada.
Necessitava sentir que el patiment de les persones està per damunt de qualsevol tipus d’ortodòxia política. Que no es pot cremar ningú a la foguera (real o fictícia), per molt diferent que pensi d’un mateix. I pens que per tots aquests motius, en les passades eleccions al Parlament de Catalunya, l’empresari hoteler i expresident del Barça va donar suport al President Carles Puigdemont. Perquè cal superar la nostàlgia i mirar endavant.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
De momento no hay comentarios.