Dia de la Dona Treballadora

La commemoració es va començar a celebrar tot recordant l'incendi a la fàbrica Cotton, als Estats Units, durant una vaga reivindicativa, l'any 1911. En aquell incendi, cent quaranta-dues dones hi varen perdre la vida. La tragèdia va colpir amplis sectors de la societat i, potser per primera vegada, una part important del sindicalisme masculí es va fer càrrec de la necessitat d'unir esforços per caminar cap a una major igualtat entre hòmens i dones. Malgrat que els esdeveniments es varen produir a principis del segle XX, la celebració del Dia de la Dona Treballadora no es va consolidar fins als anys setantes del segle passat. Hagué de passars més de mig segle per enmig, i dues guerres mundials.

Rebuscant dins el reivindicacionisme femení d'igulatat (o d'aproximació a la igualtat) en les condicions de treball, ens trobam en una primera vaga de dones a la nostra part del món més pròxima. La trobam l'any 1681, a la població d'Igualada, capital de l'Anoia, en una fàbrica tèxtil. Les dones es varen posar en vaga per reclamar unes millors condicions de treball i un salari més digne. Fins aleshores, era completament insòlit que les dones fessin vaga. Les vagues entre els treballadors de gènere masculí, en canvi, s'havien anat convertint en quelcom prou normal, ja avançat el procés d'industrialització arreu de la nostra part del món.

Anant encara més endarrere, ens trobam una reunió històrica, a Seneca Falls, l'any 1848, en què per primera vegada un grup de dones s'aplegaran per reclamar el seu dret al vot. Seneca Falls és una bonica vila de l'estat de Nova York, que l'any 2000 tenia 9.300 habitants. Situada enmig del comtat de Seneca, va albergar aquella primera reunió en què fa cent setanta-quatre anys un grup de dones varen posar sobre la taula la reivindicació del seu dret a votar. No sé fins a quin punt devien ser conscients que estaven començant un camí vers la igualtat de drets i d'oportunitats, llarguíssim de transitar, però del tot necessari per a la dignitat del gènere humà en el seu conjunt.

Hi pot haver lectors que, en un dia com avui, es demanin si té sentit continuar reivindicant el Dia de la Dona Treballadora o el Dia Internacional de la Dona (encara existeix aquesta doble denominació per a la celebració d'avui). Com que, aparentment, en l'àmbit legal la cosa ha anat avançant, hi ha qui es podria pensar que la celebració ja no té gaire sentit. Però una observació -ni que siga superficial- a les estadístiques que tenim a mà ens ho posen directament en qüestió. Es tracta, senzillament, de mirar dades objectives. Si anam per exemple, a les grans corporacions industrials, observarem que el percentatge d'alts executius que són dones resulta minso. En qualsevol cas, molt per sota del cinquanta per cent esperable en unes condicions d'igualtat real. Si observam els càrrecs més importants de les grans corporacions acadèmiques, igual. I això que les al·lotes tenen tendència a ser millors estudiants que no els al·lots, i a obtenir unes qualificacions més elevades! Què passaria si no es produís aquesta circumstància, clarament contatable?

Que la majoria de les empreses de l'Ibex35 estan governades per hòmens resulta d'allò més evident. Com ho és que encara no hi ha hagut cap president del govern espanyol que fos dona, ni cap cap de l'exèrcit, ni cap presidenta del Tribunal Suprem, ni cap del Tribunal Constitucional, ni cap presidenta del Consell General del Poder Judicial, i no diguem ja cap generala en cap de l'exèrcit, ni res de semblant. Som molt lluny, doncs, encara de la plena igualtat entre hòmens i dones. Per això té més sentit que mai, per a vergonya del gènere humà en el seu conjunt, la celebració del dia 8 de març.

Com que la cosa va com va, i tothom pot constatar-ho, em permetré d'acabar amb una dada que ens remet als orígens. He buscat alguna informació sobre com van les coses al mercat laboral de Seneca Falls (estat de Nova York) avui. I resulta que la renda mitjana dels hòmens, en aquell estat, és de trenta-sis mil dòlars anuals de mitjana (36.000) mentre que la de les dones, igualment treballadores, és de vint-i-cinc mil dòlars (25.000). Des d'aquella primera reunió de sufragistes han passat cent setanta-quatre anys. Un segle i tres quarts.