Sobre la sedició (encara)

Aquest delicte no existeix, avui, a cap altre dels estats que formen part de la Unió Europea. Per aquest motiu ha estat totalment impossible d'extraditar els exiliats catalans (alguns dels quals avui formen part del Parlament europeu, per elecció democràtica, encara que no hagin promès la Constitució espanyola, tal i com varen establir els votants i va ratificar no la Junta Electoral Central, sinó el Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea). Com que a Europa això de la sedició no existeix, feia de molt mal mantenir-lo al Regne d'Espanya. Cosa que ja devia haver observat l'habilidós Pedro Sánchez, que, en aquestes històries, no l'agafaran tan fàcilment com a l'»empollón» Mariano Rajoy, que de política europea no en tenia (ni en té) peixetera idea. A més a més, tota la farsa del Suprem contra els líders independentistes catalans que va poder jutjar, se n'anirà com cagalló per sèquia en el moment en què els tribunals europeus prenguin les decisions corresponents.

Quan el govern espanyol ha decidit reconsiderar això de la sedició, automàticament ha topat contra la paret de la premsa local de Madrid, encapçalada pel Trio de la Benzina, que troba que el delicte i les penes -sobretot les penes- s'han de mantenir. No fos cas que hi tornàs a haver sediciosos que decidissin sedicionar-se contra l'Estat. Contra el dogma sagrat. Contra la nova religió. Contra la unitat d'Espanya.

Una lectura atenta dels diaris de Madrid i dels de Barcelona, sobre aquest assumpte, no pot ser més sorprenent. Perquè resulta que «el govern més progressista de la Història» ha decidit modificar el delicte de desordres públics. De manera que no hi haurà sedició, però l'exercici pacífic del dret a manifestació pot veure's penalitzat en aquest canvi. Allò que Europa proposava -tal i com personalment ho entenc- era que, senzillament, s'anul·làs el delicte de sedició (sense realitzar d'altres canvis en el codi penal). Es veu que per als dirigents espanyols això era, com ho dirien ells en la seua llengua, un os massa dur de rosegar. I han decidit que enduriran les penes per desordres públics, és a dir que entorpiran el dret de manifestació. I, a l'hora d'interpretar el nou projecte de llei, voldria posar el focus en un element important: es considera com a forma de violència la «intimidació». Arribats a aquest punt, un servidor es demana: és possible fer cap manifestació sense intimidació? No es pot interpretar com a intimidació qualsevol acte de protesta que es realitzi ocupant la via pública?

Tornem als diaris d'ambdues capitals. Els de Madrid estan, de manera totalment generalitzada, furiosos perquè un delicte tipificat al codi penal al segle XIX (i utilitzat a gust i conveniència política de determinats jutges) no sigui mantengut. Contra la majoria de la societat catalana. Contra bona part de la societat espanyola. Contra Europa. Contra el món. La nova religió nacionalista no permet cap tipus d'heterodòxia. Els diaris de Barcelona, pel seu cantó, pràcticament ja obliden això de la sedició i posen el focus en el fet que es retalla el dret de manifestació, i, per tant, la llibertat d'expressió. I, per tant, es llima un dels pilars fonamentals de la democràcia. Alerten que hi pot haver un retrocés a les llibertats civils, i fins i tot alguns diuen si no s'ha anat a salvar els líders però a posar la gent, en general, als peus dels cavalls.

Dues lectures tan radicalment diferents sobre uns mateixos fets em porten a la memòria un exercici que havia fet fer moltes vegades als meus alumnes (prèvia realització meua, per descomptat): el de comparar com interpreten la Guerra de Successió dos autors tan destacats com Ramón Menéndez Pidal i Jaume Vicens i Vives. Parlen exactament dels mateixos fets. Però ens expliquen unes històries que no tenen absolutament res a veure.