Borrell diplomàtic?

Faig aquestes consideracions quan encara ressonen les seues paraules davant els estudiants de l'Acadèmia Diplomàtica Europea (se suposa que els futurs diplomàtics de la UE), pronunciades la setmana passada. Sense immutar-se, el pallarès va amollar: «Europa és un jardí. Hem creat un jardí on tot funciona, que és la millor combinació de llibertat política, prosperitat econòmica i cohesió social que la Humanitat ha estat capaç de crear». Alça manela! On seríem, ara mateix, si els que han fet avançar aquesta Europa nostra haguessin pensat, en el seu moment, que «tot funciona»? Què seria de la nostra Unió Europea si De Gasperi, Spaak, Spinelli, Schuman i companyia haguessin pensat que som al capdamunt de la piràmide humana? Imaginem, només que sigui per un moment, una ucronia terrorífica, en què els esmentats cappares d'Europa haguessin set una guarda de borrells!

Naturalment, el paradís terrenal anomenat Europa compta amb la seua contraposició més evident, que és la resta. Per a Borrell, el gran diplomàtic, «la major part de la resta del món és una jungla, una jungla que pot envair el jardí». Tornam a la dialèctica dels anys vint del segle XX, tot i que, malauradament, algú podria arribar a pensar que ja som als anys vint... del segle XXI! Nosaltres som els civilitzats i la resta són uns salvatges. Nosaltres vivim bé i la resta viuen a les cavernes. Nosaltres som demòcrates i la resta són una colla de bàrbars. Nosaltres tenim cohesió social i la resta pràcticament adoleixen de cap tipus d'institució que relligui les persones. Nosaltres som el bé i la resta el mal. En fi... això és el que, a primer colp d'ull, es desprèn del discurs borrellià.

De fet, ell mateix ens ho acaba aclarint, en la mateixa xerrada i davant els mateixos estudiants: «Europa s'ha d'implicar en la resta del món, o, si no, la resta del món ens envairà, amb diferents formes i de maneres diverses». Quan Borrell usa el verb «implicar» no puc evitar de sentir una ombra de preocupació. Quan es diu que els altres «ens envairan» la preocupació puja uns quants graus. I quan es rebla que la invasió es produirà «de diferents formes i maneres», no puc evitar de pensar en tots els deixebles d'en Baldon que pul·lulen per les més diverses repúbliques i monarquies d'aquest continent nostre tan civilitzat.

Un diplomàtic és aquella persona que intenta posar pau, que aquells a qui representa tenguin unes bones relacions amb tots els altres, fer de mediador quan existeix un conflicte, escampar bon rotllo i bones maneres al seu voltant. Un diplomàtic ha d'aconseguir, per dir-ho d'alguna manera, que els que estan enfrontats ho estiguin de la manera més civilitzada possible, que el màxim de participants en qualsevol afer siguin amics entre ells, o, com a mínim, que tenguin una relació cordial. I no parl només dels diplomàtics de carrera, sinó dels ciutadans en la nostra vida quotidiana. Es parla, en el llenguatge corrent, d'una persona diplomàtica, quan atresora totes aquestes virtuts.

El contrari és l'individu que crea citzània allà on no hi fa cap falta, que genera desavinences, que escampa mal rotllo, que usa maneres abruptes i gestos bruscs. En fi, pens que no fa falta que posi exemples de tot això. En llegir el discurs de Josep Borrell davant els alumnes de l'Acadèmia Diplomàtica Europea, per un moment vaig pensar que potser l'havia convidat algun professor eixerit que volia posar-lo com a exemple d'allò que mai no han de fer els diplomàtics. Tot podria ser!

També potser que l'hi portàs algú que es cregués tot això, i que pensàs que hem de tenir cura del jardí perquè no se'ns ompli de negres, moros, sudaques, xinos i altres espècies procedents de la jungla. En qualsevol cas, segur que no l'hi va portar ni n'Ursula von den Leyen ni Charles Michel ni cap socialista dels Pirineus cap al nord, ni cap dels que aquests dies han hagut d'anar apagant l'incendi.