Fer de l'Islam una religió europea

Als europeus, bàsicament, ens convendria, que algun dia (si pot ser no gaire llunyà) l'Islam es convertís realment en una religió europea. Insistesc: quan dic europea vull dir que participi dels valors compartits, d'acord amb una evolució semblant a la que ha tengut, posem per cas, el cristianisme. Una religió europea considera iguals (en drets i deures) els hòmens i les dones. Una religió europea considera que hi ha d'haver separació entre l'Estat i l'Església i que civilment hem de compartir les lleis establertes a través de mecanismes democràtics. Una religió europea, per tant, entre nosaltres, acceptarà el matrimoni homosexual, la vivència en llibertat de la sexualitat de cadascú, la llibertat d'expressió i de culte, i tot l'etcètera que calgui afegir-hi. Una religió europea no discriminarà ningú que professi una altra creença (o que no en professi cap ni una). Tot això ha de ser majoritari entre les persones que professen l'Islam, a la nostra part del món, perquè l'Islam es converteixi en una religió europea.

Hi ha pensadors, generalment d'origen d'algun país amb majoria musulmana, que consideren que és pràcticament impossible que algun dia els devots d'aquesta religió residents a Europa arribin a compartir els valors que lliurement ens hem donat com a camp de convivència els ciutadans de la Unió Europea. Ho pensava la que fou diputada holandesa Ayan Hirsi Alii, que avui viu als Estats Units d'Amèrica, en un exili que no sé si podria qualificar d'absolutament voluntari. També ho pensa la periodista, assagista i autora teatral Jazmina Reza. Ho qüestiona obertament el filòsof sirià exiliat a París Mohammad Ali Esber. Ho escriu sense pèls a la llengua la filla d'exiliats iranians Abnousse Shalmani. Tots aquests autors veuen com un fet pràcticament impossible que l'Islam arribi a esdevenir una religió en què els devots, de manera generalitzada, comparteixin els valors que més o manco entenem com a comuns la gran majoria dels europeus.

M'ha interessat molt -i per això n'he buscades- de trobar veus que pensin que sí, que hi ha un bri d'esperança, que algun dia l'Islam serà una religió europea com les altres religions que campen pel nostre continent. I n'he trobat un de ben interessant. Em referesc al psicòleg gracienc d'origen marroquí Saïd El Kadaoui. Comença per fer-se'm curiós el fet que és el primer intel·lectual amazic que conec que es defineix com a musulmà («encara que això no em defineixi gaire», accepta ell mateix). La majoria dels amazics que conec, tant del Marroc com d'Algèria, tenen tendència a ser agnòstics, a no practicar cap religió. Pens en persones com el lingüista Mohand Tilmatine o la professora de Bugia Delia Alirons. Saïd El Kadaoui és musulmà, i explica des de la pròpia experiència el dol de la immigració i els traumes que comporta. També fa per manera d'intentar explicar per què una part dels musulmans es refugien en la religió. En una societat en crisi, amb dificultats per encarar el futur, amb poques perspectives per als immigrants, amb profusió de traumes i de conflictes de difícil solució, majoritàriament desconfien dels polítics i de la política. I busquen qui pugui solucionar els seus problemes. Per això acaben refugiant-se en la religió. I confiant-hi la solució d'una situació que, aparentment, no en té cap ni una, de solució. En paraules d'un taxista marroquí: «si la política no pot canviar res, idò recorres a la religió».
No es pot entendre l'auge del fonamentalisme islàmic sense entendre les frustracions de les persones que s'hi aixopluguen. Entre nosaltres, hi ha immigrats (no només entre els procedents de països de majoria musulmana) que tenen estudis universitaris, que tenen una formació considerable, que han treballat per progressar en la vida, que han lluitat per conquistar cotes personals de llibertat i que ara es troben fent feines totalment precàries, en coses que no tenen res a veure amb la seua formació, molt per sota de les seues possibilitats. Això crea frustració. El Kadaoui explica el cas d'una marroquina, doctorada en Matemàtiques, que va anar al metge perquè li feien mal les mans per ús excessiu de l'ordinador. En mostrar-li la mà al metge, aquest li va dir que això era molt habitual en dones de la neteja.

Igualment, crea frustració el fet que la ciència, la cultura, les arts no hagin pogut florir als països musulmans (molt majoritàriament sòrdides dictadures) amb la mateixa força amb què ho han fet a Europa o als Estats Units. La frustració en qüestió només es pot arreglar fent triomfar primaveres democràtiques, que atiïn la creativitat i l'esperit crític. I, entre els musulmans europeus, fent que a aquesta mateixa revolució s'hi afegeixi una igualtat real d'oportunitats per a tothom.